Segona República Espanyola

República Espanyola
Flag of Spain (1785-1873 and 1875-1931).svg
1931 – 1939Flag of Spain (1945-1977).svg
de}}}Segona República Espanyolade}}}Segona República Espanyola
BanderaEscut
Lema nacional: Plus Ultra
(en llatí Més enllà)
Himne nacional: Himne de Riego
Ubicació de Segona República Espanyola
Informació
CapitalMadrid (1931 - 1936)
València (1936 - 1938)
Barcelona (1938 - 1939)
Idioma oficialCastell๲
MonedaPesseta
Període històric
Dècada del 1930
Proclamació de la República14 d'abril de 1931
Inici de la Guerra Civil18 de juliol de 1936
Fi de la Guerra Civil1 d'abril de 1939
Dissolució1939
Forma de governRepública parlamentària
President de la República
 • 1931-1936:Niceto Alcalá-Zamora
 • 1936-1939:Manuel Azaña Díaz
LegislaturaCorts
Membre deSocietat de Nacions
¹ Constitució de 1931, art. 4: "El castellà és l'idioma oficial de la República".
² Foren cooficials el català a Catalunya amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932 i el basc al País Basc amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del País Basc de 1936.
³ Davall la denominació de valencià, el català també fou cooficial a la província de València, per acord del Consell Provincial Valencià de l'any 1937, així com en l'àmbit de l'Institut d'Estudis Valencians, arreu del País Valencià.
Modifica dades a Wikidata

La Segona República Espanyola fou el règim polític democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d'abril de 1931 (data de la proclamació de la República, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII i el sistema de la Restauració) i l'1 d'abril de 1939 (final de la Guerra Civil espanyola i que va donar pas a la dictadura del general Franco). El numeral “segona” s'utilitza per a diferenciar-la del període republicà que hi va haver entre 1873 i 1874, conegut com la Primera República Espanyola.

L'evolució política de la Segona República consta de quatre etapes en la fase de pau: el govern provisional (de l'abril al desembre de 1931), que va convocar unes eleccions generals i la consegüent aprovació de la Constitució espanyola de 1931. En segon lloc, i ja plenament de manera democràtica apareix l'anomenat bienni reformista (1931 - 1933), durant el qual el govern republicanosocialista de Manuel Azaña va dur a terme diverses reformes que pretenien reformar l'estat. Seguidament, vingué el bienni conservador (1933 - 1935), també conegut com el Bienni Negre, en el qual el govern del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, recolzat des del parlament per la dreta catòlica de la CEDA, va intentar frenar les reformes iniciades pel govern anterior. L'última etapa republicana prèvia a l'inici de la Guerra Civil fou l'anomenat Front Popular, coalició d'esquerres que va guanyar les eleccions del febrer de 1936 i que es mantingué fins a l'esclat del cop d'estat del 18 de juliol del 36.

Durant la guerra, el govern de la República tingué tres presidents diversos: José Giral (de juliol a setembre de 1936), tot i que el poder real quedà en mans dels comitès de guerra, Francisco Largo Caballero líder de la UGT i l'últim fou el també socialista Juan Negrín. Les institucions de la República es van mantenir en l'exili.

De la monarquia d'Alfons XIII a la proclamació de la República

Article principal: Dictablanda

La crisi del sistema de la Restauració borbònica (alternança fraudulenta del partit Conservador i del Liberal) i la gran inestabilitat política (tretze governs diferents entre 1917 i 1923), propiciaren que el general Primo de Rivera, amb el consentiment del monarca Alfons XIII, donés un cop d'estat que inicià una dictadura.

Tanmateix, Primo de Rivera no solucionà la greu crisi econòmica i social i, a més, generà enfrontaments amb l'exèrcit.[notes 1] L'augment del deute públic i la davallada de la cotització de la pesseta, juntament amb l'oposició generalitzada d'amplis sectors de la societat, inclosos els militars,[notes 2] feren caure el govern l'any 1929 i obligaren el dictador a exiliar-se l'any següent.

El general Berenguer, i després el govern de l'almirall Aznar, intentaren formar un gabinet de concentració dinàstica. La legitimació de la continuïtat monàrquica la va plantejar el govern Aznar mitjançant un complex procés electoral en el qual se succeïen eleccions municipals, provincials i estatals. Sense voler-ho, les eleccions municipals convocades per l'abril de 1931 es convertiren en un plebiscit sobre l'acceptació o no de la monarquia.

Com que els polítics monàrquics no oferien un projecte real de participació democràtica, el procés constituent es veia de manera forçosa lligat a la causa republicana, esperonat pels afusellaments dels herois de Jaca, acte d'una forta vinculació emocional,[notes 3] a més, la creixent oposició de les forces republicanes -pacte de Sant Sebastià- impedien la tornada al model de l'alternança pactada i fraudulenta.[notes 4]

A principis de 1931, torna a Catalunya Francesc Macià, exiliat a França durant la dictadura, que havia intentat una invasió per instaurar la República Catalana.[1] Macià és acollit com un heroi, com l'home més popular de Catalunya, havia esdevingut un mite, un home carismàtic, pel seu idealisme i per la seva irreductible defensa dels drets de Catalunya. Era ja l’“Avi”.[2] Al país, la monarquia només tenia el suport de la Lliga Regionalista, molt debilitada pels resultats electorals.

Manifestacions d'alegria popular a Barcelona per la proclamació de la Segona República Espanyola

A tot Espanya guanyen les esquerres. Per a sorpresa de la majoria, els resultats electorals del 12 d'abril van mostrar que les ciutats espanyoles més importants s'havien pronunciat a favor dels partidaris de la República.[3] A Catalunya, ho fa Esquerra Republicana de Catalunya, un partit creat tres mesos abans a partir de la fusió entre Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup afí a la publicació de l’Opinió. La petita burgesia i la immensa majoria dels treballadors havien votat a favor de la República per recuperar les llibertats públiques i sindicals.

Malgrat els resultats electorals, no era previsible un canvi de règim immediat. La majoria electoral era encara dinàstica en els petits municipis, però la classe treballadora, el dia 14 d'abril, estava disposada a acabar allò que havia iniciat, i les dues poblacions que primer van proclamar la República van ser Eibar i Barcelona, dues ciutats industrials. A Barcelona, ERC va ser guanyadora en vots i regidors a les quatre províncies catalanes; Lluís Companys proclamà la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià es dirigí, poc després, a l'actual palau de la Generalitat de Catalunya, a l'altra banda de la plaça, i proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola. L'escriptor Toribio Echeverría explicà la proclamació de la Segona República a Eibar d'aquesta manera:

« ...y antes de las seis de la mañana habíase congregado el pueblo en la plaza que se iba a llamar de la República, y los concejales electos del domingo, por su parte, habiéndose presentado en la Casa Consistorial con la intención de hacer valer su investidura desde aquel instante, se constituyeron en sesión solemne, acordando por unanimidad proclamar la República. Acto seguido fue izada la bandera tricolor en el balcón central del ayuntamiento, y Juan de los Toyos dio cuenta desde él al pueblo congregado, que a partir de aquella hora los españoles estábamos viviendo en República.[4] »

El rei no vol abdicar. Però, el comitè revolucionari proclama el govern provisional, el cap del qual, Niceto Alcalá-Zamora, proclama la II República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació. Aquell mateix dia, Alfons XIII marxa de Madrid amb cotxe en direcció a Cartagena. Allà s'embarca en un vaixell que el porta a Marsella. La seva família abandona l'estat sense que es produeixi cap acte violent en contra seva.