Pink Floyd

Infotaula d'organitzacióPink Floyd
Pinkfloyd.png
Els quatre membres de la composició clàssica de Pink Floyd, en quatre fotografies mostrant (en el sentit del rellotge des de dalt a l'esquerra) a Roger Waters, David Gilmour, Richard Wright, i Nick Mason
EpònimPink Anderson i Floyd Council
Dades bàsiques
Tipus entitatgrup de rock
Sectormúsic
Gènere artísticrock progressiu
Història
Fundació1965 a Londres
Activitat
Període actiu19651996
(un únic concert el 2005)[1]
MembresDavid Gilmour
Nick Mason
Roger Waters
Richard Wright
Membres anteriorsSyd Barrett
Bob Klose
OrigenRegne Unit Cambridge, Regne Unit
DiscogràficaCapitol Records
Columbia Records
EMI
Artistes relacionatsSigma 6
EstilArt rock[2]
Rock experimental[2]
Rock psicodèlic[2]
Rock espacial[2]
Rock progressiu[2][3]
Rock simfònic[2]
Hard rock[2]
Format perSyd Barrett
David Gilmour
Nick Mason
Roger Waters
Richard Wright
Bob Klose
Bob Klose
Altres dades
Nominat
Premi(s)

Webwww.pinkfloyd.co.uk
Facebook: pinkfloyd Twitter: PinkFloyd Youtube: UCY2qt3dw2TQJxvBrDiYGHdQ Spotify: 0k17h0D3J5VfsdmQ1iZtE9
Modifica dades a Wikidata

Pink Floyd és un grup de música britànic, considerat com un dels més influents de la història del rock. Els seus membres fundadors foren Syd Barrett (guitarra i veu), Roger Waters (baix i veu), Richard Wright (orgue, teclats i veu) i Nick Mason (bateria). El grup es donà a conèixer, a finals del 1966, en clubs underground de Londres. Enregistraren el seu primer single pel gener del 1967Arnold Layne»), i el mateix any publicaren el primer disc de llarga durada, The Piper at the Gates of Dawn.

El 1968 Barrett fou substituït per David Gilmour. A partir d'aquell moment el grup, liderat per Waters i Gilmour, va anar deixant de banda el psicodelisme underground dels primers temps i va començar a crear un estil sonor molt propi, basat en el virtuosisme instrumental, l'experimentació amb l'electrònica, la inclusió d'efectes sonors d'estudi i la utilització de cors i recursos simfònics. Així, les seves obres, resultat d'un perfeccionisme obsessiu inèdit fins llavors en els grups de rock, esdevenen llargues, denses i de gran riquesa musical i emotiva. Els discs més representatius d'aquesta època, que tingueren un gran èxit comercial i que fonamentaren el seu prestigi artístic, són The Dark Side of the Moon (1973), Wish You Were Here (1975) i Animals (1977). Malgrat el seu èxit comercial, el grup va gaudir de llibertat artística i fins i tot es va permetre excentricitats com ara rodar una pel·lícula a les ruïnes de Pompeia (Live at Pompeii), fer música per a espectacles teatrals i de ballet o estar-se dos anys per gravar un disc.

Més endavant, Waters intentà assolir el lideratge tot sol, i els treballs del grup, sense perdre la seva particular personalitat sonora, derivaren cap a temes més obscurs i propers a la cantoutoria, essent The Wall (1979) el disc representatiu d'aquella època i alhora l'èxit comercial més gran del grup. El següent disc, The Final Cut (1983), és un treball pràcticament en solitari de Waters, on la resta del grup, excepte Wright -que va ser acomiadat-, fan de músics d'acompanyament.

Després de greus dissensions, el 1983 Waters va abandonar la formació per iniciar una carrera en solitari i, a més, va iniciar un litigi amb els seus excompanys, que finalment va perdre el 1987, per tal que aquests no poguessin utilitzar el nom del grup. Així, el 1987, el grup format per Gilmour, Wright i Mason, va tornar a l'activitat. Entre aquell moment i els anys 90 enregistraren només dos discs d'estudi amb material nou, A Momentary Lapse of Reason (1987) i The Division Bell (1994), i realitzaren nombroses gires.

Després de més de 20 anys de dissensions, el juliol de 2005 Waters, Gilmour, Mason i Wright van tornar a tocar junts com Pink Floyd en el concert benèfic Live 8, organitzat per Bob Geldof. Malgrat això, els rumors sobre una possible reunificació del grup van ser desmentits de seguida.

El 5 de juliol de 2014 es va saber, a través de diverses persones, entre elles la dona de David Gilmour, Polly Samson, que el mes d'octubre del mateix any, Pink Floyd editaria un nou àlbum d'estudi anomenat The Endless River, basat en les sessions de 1993 i 1994 que van realitzar per a The Division Bell, així com en l'última actuació de Rick Wright.[4] El llançament va tenir lloc el 10 de novembre.[5]

Història

1963–67: primers anys / L'era de Syd Barrett (1965-1968)

Guitarra Harmony de Syd Barrett

Formació i primers anys

Roger Waters, originari de Cambridge, va anar a Londres l'any 1965, per matricular-se a la carrera d'arquitectura a la Regent Street Polytechnic. Allà va conèixer Nick Mason, qui també estudiava arquitectura a la mateixa universitat.[6] Van començar a tocar conjuntament en un grup del qual també formaven part Keith Noble (cantant) i Clive Metcalfe (baixista), juntament amb la germana de Noble, Sheilagh. Un altre estudiant d'arquitectura, Richard Wright, s'hi va unir més tard aquell mateix any i, per tant, el grup va esdevenir un sextet que anomenaren Sigma 6, la primera banda a incloure a Waters, Wright i Mason.[7][nota 1] En aquesta època, tant Waters com Wright tocaven la guitarra. La banda va començar a actuar en funcions privades, mentre que els assajos els duien a terme en una casa de te situada als soterranis de la Regent Street Polytechnic. Tocaven cançons de The Searchers i material escrit pel seu mànager i compositor, i a la vegada company d'estudis, Ken Chapman.[9]

El mes de setembre de 1963, Waters i Mason es van mudar a un pis situat al número 39 de Stanhope Gardens, a prop del Crouch End (Londres), propietat de Mike Leonard, un tutor a temps parcial a dues institucions properes, el Hornsey College of Art i la Regent Street Polytechnic.[10][nota 2] Mason es va mudar després de l'any acadèmic de 1964, i el guitarrista Bob Klose va fer-ho durant el mes de setembre del mateix any.[11][nota 3]

Sigma 6 va passar per uns quants noms temporals, incloent-hi Meggadeaths, Abdabs and the Screaming Abdabs, Leonard's Lodgers, i Spectrum Five, abans de quedar-se amb el nom de Tea Set.[12][nota 4] El 1964, com que Metcalfe i Noble van deixar Tea Set per formar la seva pròpia banda, Syd Barrett va unir-se a Klose i Waters a Stanhope Gardens.[16] Barrett es va traslladar a Londres el 1962 per estudiar al Camberwell College of Arts.[17] Waters i Barrett eren amics de la infància; Waters havia visitat sovint Barret i l'havia vist tocar la guitarra a casa de la seva mare.[18] Mason va dir el següent sobre Barrett:

« En una època en què tothom era distant d'una manera molt adolescent i cohibida, Syd era extravertit a l'antiga; el que perdura en la meva memòria de la nostra primera trobada és el fet que ell va tenir el gest d'apropar-se cap a mi i presentar-se'm. »
— Nick Mason[19]

Noble i Metcalfe van abandonar Tea Set a finals de 1963, i Klose va presentar la banda el cantant Chris Dennis, un tècnic de la Royal Air Force.[20] El desembre de 1964, se les van arreglar per aconseguir el seu primer temps de gravació, en un estudi a West Hampstead, a través d'un dels amics de Wright que els va permetre utilitzar alguns dels moments d'inactivitat de forma gratuïta. Wright, que es prenia un descans en els seus estudis, no va participar en la sessió.[21][nota 5]

Quan la RAF va destinar Dennis a Bahrain a principis de 1965, Barrett va esdevenir el líder de la banda.[22][nota 6] Més tard, aquell mateix any, van esdevenir la banda resident al Countdown Club, prop de Kensington High Street a Londres, on des de ben entrada la nit fins a la matinada tocaven tres sessions de noranta minuts cadascuna. Durant aquest període, impulsats per la necessitat del grup d'ampliar el seu repertori per tal de minimitzar la repetició de cançons, van adonar-se que "les cançons es podien ampliar amb solos més llargs", va escriure Mason.[23] A causa de la pressió dels seus pares i de l'advertència dels seus tutors a l'escola, Klose va abandonar la banda a mitjan 1965, i Barret passà a ser el guitarrista principal.[24] El grup va començar a presentar-se com a Pink Floyd Sound a finals de 1965. Barret va prendre la decisió a cop calent quan va descobrir que una altra banda, anomenada també Tea Set, anaven a actuar en una de les seves gires.[25] El nom deriva del de dos músics de blues, de l'estil anomenat Piedmont blues, de qui Barrett tenia discos, Pink Anderson i Floyd Council.[26] D'aquesta manera, la primera formació de Pink Floyd consistí en Barrett a la guitarra, Mason a la bateria, Waters al baix i Wright a l'orgue i els teclats.

El 1966, el repertori del grup consistia principalment en cançons de rhythm and blues i havien començat a rebre reserves anticipades, incloent-hi una actuació al Marquee Club el març de 1966, on Peter Jenner els va conèixer. Professor universitari a la London School of Economics, Jenner va quedar impressionat pels efectes sonors que Barrett i Wright havien creat, i amb el seu company de negocis i amic Andrew King, van convertir-se en els seus mànagers.[27] La parella tenia una mica d'experiència en el món de la indústria musical, i van utilitzar els diners que King havia heretat per fundar Blackhill Enterprises, comprant equipament i instruments nous per a la banda per valor d'unes 1.000 lliures. Va ser pels volts d'aquesta època que Jenner va suggerir treure el "Sound" del nom de la banda, esdevenint el famós i més conegut "Pink Floyd".[28][nota 7] Sota la guia de Jenner i King, el grup va convertir-se en part de l'escena underground de Londres, tocant en diversos locals incloent l'All Saints Hall i el Marquee.[30] Mentre tocaven al Countdown Club, la banda havia estat experimentant amb llargues excursions musicals, i van començar a ampliar-les amb espectacles de llum, rudimentaris però visualment efectius, projectats per diapositives de color i llums domèstiques.[31] Gràcies a les relacions socials que tenien Jenner i King van aconseguir una important cobertura mediàtica al Financial Times i en un article al The Sunday Times que deia:

« En el llançament de la nova revista IT l'altra nit un grup pop anomenat Pink Floyd va tocar música palpitant mentre que una sèrie de formes de colors estranys brillaven en una pantalla gegant darrere d'ells ... aparentment molt psicodèlic. »
— The Sunday Times[32]

El 1966, van reforçar la seva relació comercial amb Blackhill Enterprises, esdevenint-ne socis igualtataris: Jenner, King i cadascun dels membres de la banda tenia una participació d'un sisè.[28] A finals de 1966, el seu repertori incloïa menys cançons estàndards de R&B i més cançons originals de Barrett, moltes de les quals s'inclourien en el seu primer àlbum.[33] Encara que havia augmentat significativament la freqüència de les seves actuacions, la banda no era àmpliament acceptada en aquell moment. Després d'una actuació en un club de joves catòlics, el propietari es va negar a pagar, al·legant que la seva actuació no havia sigut música.[34] Quan el seu equip va presentar una demanda en un tribunal de reclamació contra el propietari de l'organització juvenil, un magistrat local va confirmar la decisió del propietari. No obstant això, van ser molt ben rebuts al UFO Club a Londres, on una petita base de fans va començar a créixer al voltant de la banda.[35] Les actuacions de Barrett eren apassionades, "saltant arreu... amb bogeria... amb improvisació... [inspirat] per aconseguir anar més enllà dels seus límits i entrar en àrees que eren... molt interessats. Que cap dels altres podia fer", va escriure el biògraf Nicholas Schaffner.[36]

Firma amb EMI

El 1967, Pink Floyd va començar a atreure l'atenció de la indústria musical comercial[37][nota 8] Mentre negociaven amb les discogràfiques, el cofundador d''IT i gerent del club UFO Joe Boyd i l'agent de Pink Floyd Bryan Morrison van organitzar i finançar l'enregistrament d'algunes cançons a Sound Techniques a West Hampstead. Incloïen el destacat tema «Arnold Layne» i « Candy and a Currant Bun» com a cara B, temes que es van enregistrar el 29 de gener de 1967.[39][nota 9] Tres dies més tard, Pink Floyd va signar amb EMI, rebent unes 5.000 lliures esterlines a tall d'antelació. EMI va llançar el primer single, «Arnold Layne», el 10 de març de 1967, sota el seu segell Columbia.[41][nota 10] Les referències de la cançó al transvestiment va donar lloc a una prohibició en diverses emissores de ràdio, però, una certa manipulació creativa dels comerciants que subministren xifres de vendes per al negoci de la música, va significar que el single s'enfilés fins a la vintena posició del Regne Unit.[42]

EMI-Columbia va llançar el segon single de Pink Floyd, «See Emily Play», el 16 de juny de 1967. Li va anar una mica millor que a «Arnold Layne», que va aconseguir el número 6 al Regne Unit.[43] Van actuar al programa Look of the Week de la BBC, on Watter i Barrett, erudits i atractius, van enfrontar-se a les preguntes de Hans Keller.[44] Ells van aparèixer al programa de la BBC Top of the Pops, un programa immensament popular que, buscant la polèmica, requeria artistes als quals imitar la seva forma de cantar i tocar.[45] Encara que Pink Floyd va tornar-hi per dues actuacions més, a la tercera Barrett s'havia començat a enfonsar, i va ser en aquell moment que la primera banda va notar canvis significatius en el seu comportament.[46] A principis de 1967, va prendre de forma regular LSD, i Mason el va descriure com a "totalment distanciat de tot el que passa".[47]

The Piper at the Gates of Dawn

Syd Barrett

Morrisson i el productor d'EMI Norman Smith van negociar el primer contracte discogràfic de Pink Floyd, i com a part del tracte, la banda acceptava enregistrar el seu primer àlbum als Abbey Road Studios, els estudis d'EMI a Londres.[48][nota 11] Mason recalcava que les sessions es duien a terme sense problemes. Smith no estava d'acord, i manifestava que Barrett era insensible als seus suggeriments i a la crítica constructiva.[50] EMI-Columbia van treure al mercat The Piper at the Gates of Dawn el mes d'agost de 1967. L'àlbum va ascendir fins a la sisena posició de les llistes britàniques, romanent-hi 14 setmanes.[51]

Pink Floyd continuava atraient grans multituds a l'UFO Club; tanmateix, la degradació mental de Barrett estava provocant ja aleshores una seriosa preocupació. El grup inicialment esperava que el seu comportament erràtic fos una fase temporal, però alguns eren menys optimistes, incloent-hi Jenner i el seu assistent, June Child, que comentaven:

« Vaig trobar [Barrett] al vestidor i estava tan... anat. Roger Waters i jo el vam posar dempeus, [i] el trèiem a l'escenari de... La banda va començar a tocar i Syd es va quedar allà. Ell tenia la seva guitarra al coll i els braços tan sols penjant. »
— Peter Jenner[52]

Forçat a anul·lar l'aparició de Pink Floyd al prestigiós Festival Nacional de Jazz i Blues, així com uns quants xous més, King va informar la premsa musical que Barrett estava patint un esgotament nerviós.[53] Waters va planificar una reunió amb el psiquiatre R. D. Laing, i tot i que Waters va portar personalment a Barrett a la cita, Barrett es va negar a sortir fora del cotxe.[54] Una estada a Formentera amb Sam Hutt, un doctor ben establert dins l'escena de música underground, no va suposar cap millora visible. La banda va fer uns quants concerts més a Europa durant el mes de setembre (a Dinamarca i a Irlanda) i la seva primera gira als Estats Units a l'octubre.[55][nota 12] Es va negar a moure els llavis quan va arribar el moment de fer playback al «See Emily Play», durant l'espectacle de Boone. Després d'aquests episodis vergonyosos, King va finalitzar la seva gira pels USA i els va enviar immediatament cap a casa, a Londres.[57] El mes de novembre de 1967 van editar el single «Apples and Oranges / Paint Box» (compostes per Barrett en el primer cas i per Wright en el segon) al Regne Unit[58], però no va tenir l'èxit que esperaven. Aviat, després del seu retorn, van fer de teloners de Jimi Hendrix durant una gira que va fer a Anglaterra; tanmateix, la depressió de Barrett empitjorava mentre la gira anava avançant, arribant a un punt de crisi al desembre. En aquests moments, la banda va decidir afegir un nou membre a la seva alineació.[59][nota 13]

1968–77: transició i èxit internacional

Roger Waters

Gilmour substitueix Barrett

El desembre de 1967, el grup incorporava David Gilmour, que havia estat membre d'un grup de versions anomenat Joker's Wild i, posteriorment, de la banda Bullitt, com el cinquè membre de Floyd.[nota 14] L'assistent de Morrison, Steve O'Rourke, va encabir a Gilmour en una habitació a casa seva amb un salari de 30£ per setmana, i el mes de gener de 1968, Blackhill Enterprises va anunciar Gilmour com el nou membre de la banda; amb el segon guitarrista i el seu cinquè membre, la banda pretenia continuar amb Barrett com a compositor però que no actués.[65] Jenner comentava: "La idea era que Dave pogués... cobrir les seves [d'en Barrett] excentricitats i quan allò no va poder ser factible, Syd només anava a escriure. Només per intentar que seguís involucrat".[66][nota 15][68] En una demostració de la seva frustració, Barrett, del qui s'esperava que escrigués èxits addicionals a «Arnold Layne» i «See Emily Play», es presentà en una ocasió als estudis Abbey Road de Londres amb una nova cançó anomenada «Have You Got It Yet?»; però quan va tocar-la als seus companys perquè l'aprenguessin i l'acompanyessin, Barrett començà a canviar els acords contínuament, de manera que els altres membres amb prou feines podien seguir-lo.[68] El gener de 1968, en una sessió fotogràfica dels 5 membres de Pink Floyd, els fotògrafs van mostrar a Barrett, fitant la resta des de la distància.[69]

Finalment es va veure que treballar amb Barrett era massa difícil i, al mes de gener, les coses van arribar a un punt crític mentre anaven cap a una actuació a Southampton quan un membre de banda va demanar si havien de recollir Barrett. Segons Gilmour, la resposta va ser "Nah, no el molestem", indicant el final de recorregut de Barrett amb Floyd.[70][nota 16] Water més tard va admetre:

« Ell era el nostre amic, però gran part del temps el volíem estrangular »
— Roger Waters[72]

A principis de març de 1968, Pink Floyd es va trobar amb els socis de negocis Jenner i King per a parlar del futur de la banda; Barrett va acceptar marxar.[73]

Jenner i King consideraven que Barrett era el geni creatiu de la banda, i decidien representar-lo i acabar la seva relació amb els Pink Floyd.[74] Aleshores Morrison va vendre el seu negoci a NEMS Enterprises, i O'Rourke va convertir-se en el mànager personal de la banda.[75] Blackhill va anunciar la sortida de Barrett el 6 d'abril de 1968.[76][nota 17] Després de la sortida de Barrett, la responsabilitat de la composició lírica i la direcció creativa va recaure principalment en Waters.[78] Inicialment, Gilmour imitava la veu de Barrett en les aparicions del grup a European TV; tanmateix, mentre tocaven al circuit universitari, substituïen les cançons de Barrett per les de Waters i pel material de Wright, com per exemple «It Would Be So Nice» i «Careful With That Axe, Eugene».[79]

A Saucerful of Secrets

Article principal: A Saucerful of Secrets

El 1968, Pink Floyd va retornar als Abbey Road Studios per enregistrar el seu segon àlbum, A Saucerful de Secrets. El LP incloïa la contribució final de Barrett a la seva discografia, «Jugband Blues». Waters començava a desenvolupar la seva pròpia composició, contribuint amb els temes «Set the Controls for the Heart of the Sun», «Let There Be More Light» i «Corporal Clegg». Wright va compondre els temes «See-Saw» i «Remember a Day». Smith els va animar a autoproduir la seva pròpia música, i van enregistrar demos del nou material a les seves respectives cases. Amb les instruccions de Smith a Abbey Road, van aprendre com utilitzar l'estudi de gravació per realitzar la seva visió artística. Tanmateix, Smith no estava convençut de la seva música; i quan Mason lluitava per aconseguir gravar la seva part de bateria a «Remember a Day», Smith va intervenir per substituir-lo.[80] Wright recordava l'actitud de Smith durant les sessions:

« Norman va deixar en el segon àlbum... sempre estava dient coses com: "No es pot fer vint minuts d'aquest soroll ridícul. »
— Mason[81]

Com que ni Water ni Mason podien llegir les partitures de les cançons, per il·lustrar el llistat de cançons de l'àlbum, es van inventar el seu propi sistema de notació. Gilmour més tard descriuria el seu mètode com a mirar "un diagrama arquitectural".[82][83]

Llançat el juny de 1968, l'àlbum incorporava una coberta psicodèlica dissenyada per Storm Thorgerson i Aubrey Powell d'Hipgnosis. La primera de diverses cobertes d'àlbum de Pink Floyd dissenyades per Hipgnosis, representava la segona vegada que EMI permetia a un dels seus grups contractar dissenyadors per al grafisme de l'àlbum.[83] El llançament va aconseguir situar-se a la 9a posició de les llistes, romanent 11 setmanes dins les llistes del Regne Unit.[51] Record Mirror va donar una valoració global favorable al disc, però instava als oients a "oblidar-ho com a música de fons en una festa".[82]

John Peel va descriure una actuació en viu d'una cançó com a "una experiència religiosa", mentre NME descrivia la cançó com a "llarga i avorrida ... [amb] poc per garantir la seva direcció".[81][nota 18] L'endemà de la sortida a la venda de l'àlbum al Regne Unit, Pink Floyd va tocar al primer concert gratuït al Hyde Park.[85] El juliol de 1968, van retornar als Estats Units per a una segona visita. Acompanyats per Soft Machine i The Who, va suposar el primer tour de Pink Floyd realment remarcable.[86] El mes de desembre d'aquell any, van editar «Point Me at the Sky»; sense més èxit que els dos singles anteriors que la banda havia editat des de «See Emily Play», seria l'últim de la banda fins al llançament el 1973 de «Money».[87]

Època de transició: More i Ummagumma

Articles principals: More i Ummagumma
Una imatge enblanc i negre de Waters tocant el baix. Té els cabells llargs fins a les espatlles, vestit negre, i està dret davant d'un micròfon.
Waters actuant amb Pink Floyd a la Universitat de Leeds el 1970

Durant el 1969, el grup començà a posar les bases per a la seva primera gran metamorfosi sonora, que els permeté de passar de ser estrelles del rock psicodèlic a esdevenir els reis del rock simfònic i conceptual. La següent obra de Pink Floyd després de l'expulsió de Barrett va ser el disc More, la banda sonora de la pel·lícula More, dirigida pel director francès Barbet Schroeder i rodada en bona part a Eivissa. El dia 1 de febrer de 1969 el grup va començar a treballar als estudis Pye a Londres.[88] El 31 de maig del mateix any, la pel·lícula More va sortir a la llum, essent premiada al Festival de Cinema de Cannes, i tot i que el film mai no va poder-se veure al Regne Unit, el 13 de juny la banda sonora de la pel·lícula va ser editada al Regne Unit, aconseguint la 9a posició a les llistes britàniques.[88]

Poc després va aparèixer el seu primer gran àlbum, Ummagumma, que va representar un gran salt respecte a les seves obres prèvies. Va ser editat com a doble LP sota el segell de Harvest Records d'EMI; les dues primeres cares del disc contenien actuacions en viu enregistrades al Manchester College of Commerce i al Mothers, un club de Birmingham; el segon LP contenia una única contribució experimental de cada membre de banda.[89] Ummagumma va rebre crítiques positives quan va sortir al mercat, el novembre de 1969.[90] L'àlbum va enfilar-se fins al número 5, quedant-se 21 setmanes a les llistes del Regne Unit.[51] Si bé More encara conserva part del regust psicodèlic dels dos primers discos, en el seu segon disc, Ummagumma, la banda ja presenta temes molt més llargs i experimentals, com a preludi de la seva incursió en el rock simfònic.

Atom Heart Mother i Meddle

Articles principals: Atom Heart Mother i Meddle

Després d'intervenir a la banda sonora de la pel·lícula Zabriskie Point (dirigida per Michelangelo Antonioni)[nota 19] Pink Floyd van editar l'àlbum Atom Heart Mother el mes d'octubre de 1970[91][nota 20], el seu primer disc amb un tema qualificable com a simfònic (el tema titular, que ocupava tota la cara A i durava gairebé 24 minuts); en Atom Heart Mother s'augmentà l'ús d'efectes electrònics i manipulacions sonores, ja insinuat al disc anterior, i també significà la primera vegada que el grup enregistrava amb acompanyament orquestral. Una versió inicial es va estrenar a França el mes de gener, però desacords sobre les mescles realitzades van impulsar el fet de contractar a Ron Geesin per resoldre els problemes sonors. Geesin treballava per millorar el resultat, però amb poca entrada creativa per part de la banda, la producció era problemàtica. Geesin finalment va completar el projecte amb l'ajuda de John Alldis, que era el director del cor contractat per intervenir en la gravació. Smith va aconseguir un crèdit del productor executiu, i l'àlbum va marcar la seva contribució final oficial a la discografia de la banda. Gilmour deia que era "Una manera polida de dir que ell no ... feia res".[93] Waters era crític amb Atom Heart Mother, afirmant que preferiria que "es llencés al cubell d'escombraries i que mai no l'escoltés ningú més."[93] Gilmour era igualment desdenyós cap a l'àlbum i una vegada el va descriure com "una muntanya d'escombraries", manifestant: "Penso que estàvem rascant una mica el barril en aquell període."[93]

Atom Heart Mother va tenir un èxit força important a la Gran Bretanya, aconseguint el primer número 1 de la banda, i mantenint-se 18 setmanes a les llistes d'èxits.[51] El van estrenar oficialment el 27 de juny de 1970 al festival de Bath.[94] Per promocionar aquest disc, el grup va iniciar la seva gira mundial més ambiciosa fins aleshores, viatjant extensivament a través d'Amèrica i Europa durant l'any 70.[95][nota 21] El 1971, els Floyd van aconseguir entrar en les posicions en una votació realitzada pels lectors de la revista Melody Maker, i per primera vegada, estaven aconseguint beneficis. Mason i Wright van ser pares i es van comprar cases a Londres, mentre que Gilmor, encara solter, es va traslladar a una granja del segle XIX a Essex. Water es va instal·lar un estudi de gravació a la seva casa d'Islington en un cobert al darrer del seu jardí.[96]

El gener de 1971, retornant de la gira d'Atom Heart Mother, Pink Floyd va començar a treballar en nou material.[97] A causa de la falta d'un tema central, van intentar uns quants experiments improductius; l'enginyer John Leckie va descriure les sessions com a tot sovint començar a la tarda i acabar de matinada, "durant aquell temps res no s'acabaria [consumant]. No hi havia cap contacte amb el segell discogràfic en absolut, excepte quan apareixeria el seu director de la discogràfica de tant en tant amb un parell d'ampolles de vi i un parell de porros."[98] La banda passava llargs períodes treballant en sons bàsics, o en un riff de guitarra. També van passar uns quants dies als Air Studios, intentant crear música utilitzant una gran varietat d'objectes domèstics, un projecte que revifaria a The Dark Side of the Moon i Wish You Were Here[99]

Editat l'octubre de 1971, Meddle no solament confirma l'emergència del guitarrista solista David Gilmour com a força real dins la formació, sinó que manifesta enèrgicament i acuradament que el grup està altra vegada en la pista de creixement" escrivia Jean-Charles Costa a Rolling Stone.[100][nota 22] [nota 23] NME va mencionar Meddle com a "un excepcionalment bon àlbum", triant «Echoes» com el "zenit que el Floyd s'ha estat esforçant per a aconseguir."[104] Tanmateix, Michael Watts de Melody Maker's el va trobar decebedor, comentant que l'àlbum sembla "una banda sonora a una pel·lícula inexistent", i minimitza Pink Floyd comentant "tant so i tanta fúria, que no significa res."[105] Meddle és un àlbum de transició entre la influència de Barrett en el grup de finals dels 60 i la pujada de Pink Floyd.[106] El disc va aconseguir la posició número 3, romanent 82 setmanes a les llistes britàniques.[51]

Encara durant el 1972, Pink Floyd van enregistrar una pel·lícula al volcà Vesuvi, completada amb filmacions d'estudi a Londres i estrenada aquell mes de setembre, juntament amb una nova banda sonora, del film La Vallée (novament de Barbet Schroeder), que va aparèixer classificada com a nou disc oficial del grup, amb el nom Obscured by Clouds.

The Dark Side of the Moon

Article principal: The Dark Side of the Moon
Pink Floyd durant la gira de 1973

L'any 1973 va aparèixer el primer gran disc del grup, The Dark Side of the Moon, que constitueix el primer d'una sèrie de discs conceptuals que Pink Floyd publicaria al llarg de la dècada dels 70, aquesta vegada dedicat a diverses experiències i sentiments humans, com la cobdícia («Money»), la bogeriaBrain Damage»), o el pas del temps («Time»). El disc es va gravar entre els mesos de maig de 1972 i gener de 1973, amb l'enginyer Alan Parsons de l'equip d'EMI als estudis d'Abbey Road. El títol és una al·lusió a la bogeria més que a l'astronomia.[107][nota 24] Hipgnosis va dissenyar tota la maquetació de l'àlbum, que va incloure l'icònic disseny del prisma que refracta la llum a la coberta, dissenyat per l'artista George Hardie.[110] Al Dark Side de la coberta de Thorgerson hi apareix el pas d'un raig de llum blanca, que representa la unió, a través d'un prisma, que representa la societat. El raig de llum refractat resultat es descompon en llum de colors, simbolitzant la unitat difractada, l'absència d'unitat.[111][nota 25]

El disc va sortir al mercat el mes de maig de 1973, i el LP va esdevenir instantàniament un èxit a les llistes al Regne Unit i per tota l'Europa Occidental, aconseguint ressenyes entusiàstiques dels crítics musicals.[113][nota 26] Roy Hollingworth, de Melody Maker, va descriure la cara A com a "completament confusa... [i] difícil de seguir", però lloava la cara B, escrivint: "Les cançons, els sons, ... [i] els rítmes són sòlids... [el] saxòfon colpeix l'aire, la banda "rocked and rolled".[115] Loyd Grossman, de Rolling Stone, el va descriure com a "un àlbum correcte amb una riquesa textural i conceptual que no només convida, sinó que demana implicació."[116][nota 27]

The Dark Side of the Moon és un dels àlbums de rock amb més èxit de tots els temps, un número 1 als Estats Units, que va romandre a les llistes Billboard 200 durant més de quaranta anys, arribant-se'n de vendre més de 40 milions de còpies arreu del món.[118][nota 28] A la Gran Bretanya, l'àlbum va aconseguir la segona posició, mantenint-se 364 setmanes dins les llistes britàniques.[51] Encara avui és el seu disc més venut i un dels més venuts de la història; i The Dark Side of the Moon també donà un senzill d'èxit, «Money», que entrà al Top 20 americà. La seva gira posterior, Dark Side of the Moon Tour, fou molt reeixida i, de fet, la fama de l'àlbum aconseguí fins i tot augmentar les vendes dels discos anteriors.

L'èxit de l'àlbum va donar uns grans beneficis als membres de Pink Floyd. Waters i Wright van comprar grans cases de camp mentre que Mason es convertiria en un col·leccionista de cotxes cars.[120] Desencantats amb segell discogràfic als Estats Units, Capitol Records, Pink Floyd i O'Rourke van negociar un nou contracte amb Columbia Records, que els va reportar a l'avançada un 1.000.000 de dòlars (que serien aproximadament uns 5.000.000 de dòlars actualment). A la Gran Bretanya i Europa, continuaven sent representats per Harvest Records.[121] Capítol Records edità poc després un àlbum doble, A Nice Pair, que reuneix els dos primers discos dels Floyd.

Wish You Were Here

Article principal: Wish You Were Here

Després d'una gira pel Regne Unit tocant The Dark Side of the Moon', Pink Floyd va retornar a l'estudi el mes de gener de 1975 i van començar a treballar en el que seria el seu setè àlbum, Wish You Were Here.[122] Alan Parson va declinar l'oferta de seguir treballant amb ells, reeixint amb el seu propi treball amb The Alan Parsons Project, i per tant la banda va tornar a trucar a la porta de Brian Humphries.[123] Inicialment, trobaven difícil compondre material nou; l'èxit de The Dark Side of the Moon havia deixat als Pink Floyd físicament i emocionalment exhausts. Wright més tard descriuria aquestes primeres sessions com a "caure dins d'un període difícil" i Waters les va trobar "com una tortura".[124] Gilmour estava més interessat a millorar el material ja existent de la banda, i el matrimoni fallit de Masons el van deixar amb un malestar general i amb una sensació d'apatia que interferien amb la seva bateria.[124]

Malgrat la manca de direcció creativa, Waters va començar a visualitzar un nou concepte després de diverses setmanes.[124] Durant el 1974, Pink Floyd havia esbossat tres composicions originals i les havia tocat a una sèrie de concerts a Europa.[125] Aquestes composicions van convertir-se en el punt de partida per a un àlbum nou, amb una obertura que incloïa un frasejat de quatre notes de guitarra, composta purament de casualitat per Gilmour, que a Waters li recordava a Barrett.[126] Les cançons van proporcionar un clima adequat de l'ascensió i la caiguda posterior del seu antic company de banda.[127] Waters va comentar: "Perquè volia arribar el més a prop possible del que sentia... [aquella] malenconia indefinible i inevitable de la desaparició de Syd."[128]

Mentre Pink Floyd estava treballant en l'àlbum, Barrett es va presentar de forma imprevista a l'estudi; Thorgerson recordava que ell "seguia al voltant i parlava un mica, però no era realment allà".[129] Ell havia canviat significativament en aparença, i la banda inicialment ni el reconeixia. Waters va explicar que estava profundament afectat per l'experiència.[130][nota 29] Gran part del Wish You Were Here es va estrenar el 5 de juliol de 1975, en un festival a l'aire lliure a Knebworth. Llençat al mercat el mes de setembre, va aconseguir el número 1 de les llistes tant al Regne Unit com als Estats Units[132], i, actualment està en la posició 324 (a data de 30 de juliol de 2013) de la llista dels 500 millors àlbums de la història, elaborada per la revista Rolling Stone.[133]

Animals

Article principal: Animals (disc)
Imatge en color d'una fàbrica de la central elèctrica amb quatre altes xemeneies blanques. La imatge va ser presa en un dia assolellat. El cel és blau i l'edifici és de color marró.
La Battersea Power Station apareixia a la imatge de coberta d'Animals

El 1975, Pink Floyd va comprar un grup de tres pisos al 35 de Britannia Row a Islington, i van començar a convertir-lo en un estudi de gravació i un espai per a emmagatzemar.[134] El 1976, van gravar el seu vuitè àlbum, Animals, en el seu recentment estrenat estudi de 24 pistes.[135] El concepte d'Animals va sorgir de Waters, principalment basat en la faula política La rebel·lió dels animals de George Orwell. Les lletres de les cançons de l'àlbum, plenes de metàfores sobre la condició humana, descriuen les diferents classes de la societat com a gossos, porcs i ovelles.[136][nota 30] Hipgnosis va rebre carta blanca per a dissenyar la part gràfica del nou àlbum Animals; tot i això, Waters va acabar dissenyant la versió final, escollint una imatge envellida de la Battersea Power Station, sobre la que hi van sobreposar la imatge d'un porc volador.[138][nota 31]

El repartiment dels drets d'autor va ser una font de conflicte entre els membres de la banda, que guanyaven drets d'autor segons les cançons de les quals n'eren autors i, tot i que Gilmour era en gran part responsable de «Dogs», que ocupava gairebé una cara sencera del disc, aquest rebia menys que Waters, que va contribuir amb les dues parts molt més curtes de «Pigs on the Wing 1/Pigs on the Wing 2».[141] Wright va comentar:

« En part va ser culpa meva perquè jo no vaig aportar el meu material... però Dave va tenir' alguna cosa que oferir, i només va aconseguir un parell de coses allà. »
— Wright[142]

I Mason recordava:

« Roger estava en ple desenvolupament de les idees, però en realitat estava limitant a David, frustrant-lo deliberadament. »
— Nick Mason[142][nota 32]

Gilmour, distret pel naixement del seu primer fill, va col·laborar poc més en l'àlbum. De forma similar, ni Mason ni Wright no van contribuir gaire a Animals; Wright tenia problemes maritals, i la seva relació amb Waters també estava patint.[144] Animals és el primer àlbum de Pink Floyd que no inclou cap crèdit d'escriptura per a Wright, que comentava:

« Animals... no va ser divertit de fer... això va ser quan Roger realment va començar a creure que ell era l'únic compositor de la banda... que era només gràcies a ell que [nosaltres] no haviem cessat... quan va començar a desenvolupar els seus viatges a l'ego, la persona amb la que tindria els seus conflictes era amb mi. »
— Wright[144]

El disc va sortir al mercat el mes de gener de 1977, aconseguint enfilar-se fins a la segona posició de les llistes britàniques, i a la tercera de les americanes.[145] NME va descriure l'àlbum com "més extrem, implacable, esquinçador i clarament iconoclasta de música"", i Karl Dallas de Melody Maker va descriure'l com "[un] gust incòmode de realitat en un medi que ha convingut en aquests darrers anys, cada vegada més soporífic".[146]

El grup va tocar molt del material que tenien durant la gira de "In the Flesh", la primera experiència de Pink Floyd tocant en grans estadis, la mida dels quals provocava inquietud en els membres del grup.[146] Waters va començar a arribar sol als llocs, marxant immediatament després de l'actuació. En una ocasió, Wright va volar altra vegada a Anglaterra amenaçant de deixar la banda.[147] A l'Estadi Olímpic de Mont-real, un grup d'admiradors sorollosos i entusiastes a la fila del davant de l'audiència va irritar Waters fins al punt que va arribar a escopir-ne un d'ells.[148][nota 33] El final de la gira va marcar un punt d'inflexió per a Gilmour, qui sentia que la banda aconseguia l'èxit que havien buscat, sense deixar res per fer.[149]

Un any després de l'edició d'Animals, tant Wright com Gilmour van publicar els seus primers discos en solitari, mentre Mason continuava amb feines de productor. Waters, d'altra banda, treballà en dos projectes: el que acabaria sent el seu primer disc en solitari (The Pros and Cons of Hitch Hiking, aparegut el 1984) i el següent disc de Pink Floyd.

1978–85: L'era de Waters

The Wall

Article principal: The Wall

El 1978, els Pink Floyd s'adonaren que el seu comptable, Andrew Oscar Warburg, havia invertit (i perdut) bona part dels diners del grup en operacions financeres molt arriscades; aquesta situació els obligà a enregistrar el següent material a l'estranger, per tal d'eludir les pressions de la Hisenda britànica. També amb aquesta finalitat, els quatre membres del grup establiren les seves residències oficials fora de la Gran Bretanya.[nota 34] Tot i trobar-se enmig d'aquesta crisi financera, el juliol de 1978, Waters va presentar a la resta del grup dues idees noves per al seu proper àlbum. La primera era una demo de 90 minuts amb el títol, Bricks in the Wall, i l'altre es convertiria més tard en el primer àlbum en solitari de Waters, The Pros and Cons of Hitch Hiking. Encara que tant Mason com Gilmour eren inicialment cautelosos, van escollir la primera de les idees per al nou àlbum.[151]

Bob Ezrin va coproduir-lo, i va escriure'n un guió de quaranta pàgines.[152] Ezrin va basar la història en la figura central de Pink -un gestalt, un personatge inspirat per les experiències infantils de Waters, la més notable de les quals era la mort del seu pare a la Segona Guerra Mundial. Aquest primer maó metafòric conduïa a més problemes; Pink es tornaria addicte a la droga i deprimit per la indústria musical, finalment transformant-se en un megalomaníac, un desenvolupament inspirat en part en la decadència de Syd Barrett. Al final de l'àlbum, l'audiència cada vegada més feixista miraria com Pink tirava a terra la paret i, una vegada més, es convertiria en una persona normal i preocupada.[153][nota 35]

Durant l'enregistrament de The Wall, Waters, Gilmour i Mason van anar trobant-se més a desgrat amb la manca de contribucions de Wright a l'àlbum.[156] Gilmour va dir, sobre Wright: "no havia aportat res en absolut de cap valor a l'àlbum - feia molt, molt poc" i és per això que "el van fer fora".[157] Segons Mason, "la contribució de Rick era aparèixer i assistir a les sessions sense fer res, només 'sent un productor'."[158] Waters comentava: "[Wright] no estava preparat per cooperar fent el disc... [i] va ser acordat per tots... bé pot tenir una llarga batalla o [ell] es posen d'acord per ... acabar de fer l'àlbum, mantenint la seva participació plena ... però al final d'ella [hauria de] deixar-ho tranquil·lament. Rick va acceptar."[159][162] Concebut com una òpera rock, The Wall és, en el vessant líric, un altre disc conceptual, aquesta vegada sobre l'aïllament d'una persona a la societat, representat pel mur del títol; també, com havia vingut passant des de The Dark Side of the Moon, The Wall és quasi al 100% una obra exclusiva de Waters.

Tot i que Pink Floyd no havia editat cap single des del de 1973 «Money», «Another Brick in the Wall (Part II)» va precedir a l'àlbum, aconseguint els números 1 tant dels Estats Units com del Regne Unit.[163] Editat el 30 de novembre de 1979, The Wall també va aconseguir enfilar-se al capdamunt de la llista Billboard dels Estats Units, i mantenir-s'hi 15 setmanes, aconseguint el número 3 a la llista britànica.[164] The Wall manté la tercera posició a la llista dels 100 millors àlbums de la RIAA, amb 23 milions de vendes als USA.[165] La coberta és una de les més minimalistes que tenen, amb una paret rígida de maons blanca, i cap nom de marca registrada o banda. Era també la seva primera coberta d'àlbum des de The Piper at the Gates of Dawn que havia estat dissenyada per Hipgnosis.[166]

Per a promocionar el disc, els Pink Floyd no van realitzar una gira mundial com les dels discos anteriors, sinó que anunciaren que, a causa del seu elevat cost, només se'n farien 30 representacions, 17 de les quals a Los Angeles (6), Nova York (5) i Londres (6) durant 1980, i les 13 restants a Dortmund (8) i, novament, a Londres (5) durant 1981. Wright va participar-hi, si més no com a membre de Pink Floyd, sinó com a músic contractat; irònicament, ell fou l'únic membre del grup que tragué beneficis de la gira, que va acabar perdent uns 600.000 dòlars.[167] Gerald Scarfe va produir una sèrie d'animacions per als subsegüents espectacles en viu, The Wall Tour. També es va encarregar de la construcció de grans ninots inflables que representen personatges de la història, incloent-hi la "Mare", l'"exdona" i el "mestre d'escola". Pink Floyd va utilitzar aquests titelles gegants durant les representacions de l'àlbum.[168] Les relacions entre els membres de la banda es trobaven en el punt més baix de la seva història; els seus 4 Winnebago els aparcaven en cercle amb les portes mirant fora del centre. Waters utilitzava el seu propi vehicle per a arribar al lloc, i es quedava en hotels diferents que la resta de la banda.

Del concepte de The Wall també se'n va produir una pel·lícula, la idea original per la qual havia de ser una combinació de seqüències de concert en viu i escenes animades. Tanmateix, les seqüències de concert no resultaven pràctiques de filmar. Alan Parker va acceptar de dirigir-la i va prendre una aproximació diferent. Les seqüències animades romandrien, però les escenes serien actuades per actors professionals sense diàleg. Waters va fer les proves, però se'l va descartar ràpidament i li van demanar a Bob Geldof que acceptés el paper de Pink. Geldof va ser inicialment despectiu, referint-se a The Wall com a "collons".[169] Finalment veient les perspectives de participació en una pel·lícula significativa i rebent un gran pagament per al seu treball, Geldof va acceptar.[170][nota 36] Mostrat al Festival Internacional de Cinema de Canes el maig de 1982, la première de Pink Floyd—The Wall va tenir lloc el mes de juliol de 1982 al Regne Unit.[171][nota 37] La pel·lícula acabà produint beneficis suficients per compensar les pèrdues que els havia ocasionat la gira.

The Final Cut

Article principal: The Final Cut

El 1982, Waters va suggerir un nou projecte musical per la banda, anomenant-lo temporalment Spare Brick; originalment va ser concebut per ser la banda sonora de Pink Floyd The Wall; tanmateix, amb el començament de la Guerra de les Malvines entre l'Argentina i la Gran Bretanya, Waters va modificar la direcció artística i va començar a escriure nou material. Waters veia la resposta de Margaret Thatcher a la invasió de les Falklands com a patriòtica i innecessària, i va dedicar el nou àlbum al seu pare. Immediatament van aparèixer discussions entre Waters i Gilmour, qui creia que l'àlbum havia d'incloure tot el material nou, en comptes de reciclar un gran nombre de cançons que s'havien deixat de banda per a The Wall. Waters sentia com si Gilmour hagués contribuït molt poc en el repertori líric de la banda.[172] Michael Kamen, qui va contribuir als arranjaments orquestrals per a The Wall, va fer de mediador entre els dos, un rol que requeia tradicionalment en, l'actualment fora de la banda, Wright.[173][nota 38] La tensió de la banda anava creixent. Waters i Gilmour treballaven independentment; tanmateix, Gilmour començava a sentir la pressió, a vegades provocant-li que gairebé no podia mantenir la serenitat. Després d'una confrontació final, el nom de Gilmour va desaparèixer de la llista de crèdits del disc, reflectint el que sentia Waters sobre la manca de contribucions en la composició.[175][nota 39]

Encara que les contribucions musicals de Mason eren mínimes, va estar molt ocupat enregistrant efectes de so per a un sistema holofònic experimental per ser utilitzat en l'àlbum. Amb problemes maritals propis, va romandre una mica distant. Pink Floyd no va utilitzar a Thorgerson per al disseny de coberta, i va ser Waters qui va decidir dissenyar la coberta ell mateix.[176][nota 40] Amb la sortida al mercat el mes de març de 1983, The Final Cut va situar-se directament al número 1 de les llistes britàniques i a la sisena posició a les americanes.[177] Waters va escriure'n totes les lletres, així com tota la música de l'àlbum:[178] Gilmour no teina cap nou material preparat per a l'àlbum, i va demanar a Waters d'endarrerir la gravació fins que ell hagués escrit algunes cançons, però Waters va rebutjar-ho.[179] Gilmour més tard comentaria:

« Certament sóc culpable a vegades de tenir mandra... però ell no tenia raó al voler posar algunes pistes de fems a The Final Cut.[179][nota 41] »
— David Gilmour

La revista Rolling Stone va concedir 5 estrelles a l'àlbum, amb Kurt Loder mencionant-lo com a "un assoliment majúscul... una peça mestra per coronar l'art del rock".[181][nota 42] Loder va veure The Final Cut com "essencialment, un disc en solitari de Roger Waters".[183]

"A spent force" / "Una força esgotada"

Després de l'edició de The Final Cut, el distanciament entre les dues principals forces creatives de Pink Floyd (Roger Waters i Dave Gilmour) ja era abismal. Gilmour va gravar el seu segon àlbum en solitari, About Face, el 1984, i el va utilitzar per expressar els seus sentiments sobre diversos temes: des de l'assassinat de John Lennon a la seva relació amb Waters. Més tard, va manifestar que utilitzava l'àlbum per distanciar-se de Pink Floyd. Ben aviat, Waters va començar una gira de promoció del seu primer àlbum en solitari, The Pros and Cons of Hitch Hiking.[184] Wright, amb la col·laboració del guitarrista Dave Harris, va formar el grup Zee i editaren el disc Identity, que va passar pràcticament inadvertit en el seu llançament.[185][nota 43] Fins i tot Mason enregistrà un disc Profiles, l'agost 1985) amb el guitarrista Rick Fenn.[186]

Després que Waters declarés Pink Floyd com "una força esgotada", va contactar amb O'Rourke per mirar de resoldre el tema dels pagaments de regalies futures. O'Rourke es va sentir obligat a informar Mason i Gilmour, i això va enfurismar a Waters, que va voler acomiadar-lo com a mànager de la banda. Waters va anar després al Tribunal Suprem en un esforç per evitar l'ús del nom de Pink Floyd.[187] Quan els seus advocats van descobrir que l'associació mai no s'havia confirmat formalment, Waters va retornar al Tribunal Suprem en un intent per a obtenir un vet sobre l'ús futur del nom de la banda. Gilmour va respondre emetent un comunicat de premsa prudentment expressat en el que afirmava que Pink Floyd continuaria existint. Més tard es publicava al The Sunday Times: "Roger és un gos a la menjadora i lluitaré amb ell"".[188]

A finals de 1985, Waters va escriure a EMI i Columbia declarant la seva intenció de deixar el grup, i demanant-los que l'alliberessin de les seves obligacions contractuals. Gilmour creia que Waters havia deixat el grup per a accelerar la defunció de Pink Floyd. Waters manifestaria més tard, que no fent àlbums nous, Pink Floyd incorreria en un incompliment del contracte -que suggeriria que els pagaments de regalies se suspendrien i que els altres membres de la banda l'havien forçat dins el grup amenaçant de demandar-lo. Amb el cas encara obert, Waters va acomiadar a O'Rourke i va contractar a Peter Rudge per a administrar els seus assumptes.[186][nota 44]

1986–95: L'era de Gilmour

David Gilmour

A Momentary Lapse of Reason

Article principal: A Momentary Lapse of Reason
L'estudi de gravació Astoria

Després dels projectes personals en els quals Gilmour, Mason i Wright havien estat treballant entre 1984 i 1985, Gilmour i Mason es reuniren el 1986 per preparar un nou disc de Pink Floyd. Molt significativament, EMI emeté un comunicat a finals de 1986 on s'indicava que "Pink Floyd continua viu, amb bona salut i enregistrant a Anglaterra". El 1987, Gilmour va començar a reclutar músics pel que es convertiria en el primer àlbum de Pink Floyd sense Waters, A Momentary Lapse of Reason.[190][nota 45] Hi havia obstacles legals per a la readmissió de Wright a la banda; tanmateix, després d'una reunió a Hampstead Pink Floyd va convidar Wright a participar en les següents sessions.[191] Gilmour més tard manifestava que la presència de Wright, "ens faria més forts legalment i musicalment"; Pink Floyd el contractava com un músic de sessió amb ingressos setmanals d'11.000 dòlars.[192] Les sessions d'enregistrament de l'àlbum van començar a la casa-vaixell de Gilmour, l'Astoria, amarrada al llarg del Tàmesi.[193][nota 46] Gilmour va treballar amb diversos compositors, incloent-hi Eric Stewart i Roger McGough, tot i que finalment van escollir a Anthony Moore per tal que escrigués les lletres de l'àlbum.[195] Gilmour admetria més tard que el projecte era difícil sense la direcció creativa de Waters.[196] Mason, conscient que li faltava pràctica per a enregistrar l'àlbum, va utilitzar músics de sessió per a completar moltes de les parts de bateria. En canvi, es va dedicar als efectes de so de l'àlbum.[197][nota 47] Storm Thorgerson, absent en el disseny dels The Wall i The Final Cut, va dissenyar la coberta de l'àlbum.[200] Per tal de marcar el punt en el qual Waters havia abandonat la banda, van incloure una fotografia del grup al llibret interior, la primera des de Meddle[201][nota 48]

Llançat al mercat el mes de setembre de 1987, va aconseguir directament la tercera posició a les llistes britànica i americana.[203] Waters va comentar:

« Crec que és fàcil, però una falsificació molt intel·ligent... Les cançons són pobres en general... [i] les lletres de Gilmour són de tercera categoria. »
— Roger Waters[204]

Encara que Gilmour inicialment veia l'àlbum com un retorn a la primera forma de la banda, Wright estava en desacord, manifestant: "Les crítiques de Roger són justes. No és gens ni mica un àlbum de la banda."[205] La Revista Q va descriure'l com essencialment, un àlbum provinent de l'esforç en solitari de Gilmour.[206]

La gira de promoció que van fer per a l'àlbum, The Division Bell Tour, va tenir un començament dur, ja que Waters va provar de boicotejar-la contactant amb els promotors als Estats Units i amenaçant de demandar-los si utilitzaven el nom de Pink Floyd. Gilmour i Mason van finançar el cost inicial amb Mason utilitzant el seu Ferrari 250 GTO com a aval.[207] Els primers assajos de la gira van ser caòtics, amb Mason i Wright totalment en baixa forma. Quan es va adonar que havia acceptat massa feina, Gilmour va demanar ajuda a Bob Ezrin. Com que Pink Floyd va anar tocant per tot Amèrica del Nord, la gira Radio K.A.O.S. de Waters, de tant en tant es trobava molt a prop, tot i que en llocs molt més petits que els escenaris on actuava la seva anterior banda. Waters va cursar una demanda per a les indemnitzacions per l'ús que la banda feia dels porcs voladors. El grup va respondre adjuntant sota els porcs voladors uns grans genitals masculins, per tal de distingir-los dels inflables de Waters.[208] Les parts van arribar a un acord legal el 23 de desembre; Mason i Gilmour van aconseguir el dret d'utilitzar el nom de Pink Floyd a perpetuïtat, i Waters rebia drets exclusius d'altres coses, entre ells del The Wall.[209]

La gira que va seguir al llançament del disc (en total, 155 concerts arreu del món durant 1988) va quedar immortalitzada amb l'enregistrament del doble àlbum en directe Delicate Sound of Thunder, que recull l'actuació del grup a Long Island. Poc després, Waters "replicà" amb l'enregistrament d'un doble disc i vídeo anomenat The Wall: Live in Berlin 1990, on reconstruí tot el muntatge escènic de The Wall en un concert celebrat a Berlín, amb motiu de la caiguda del mur.

The Division Bell

Article principal: The Division Bell
Richard Wright

Durant uns quants anys, Pink Floyd va estar treballant en els seus propis projectes personals, com per exemple filmar i competir a la Carrera Panamericana, una cursa automobilística a Mèxic; i enregistrar una banda sonora per a una pel·lícula basada en l'esdeveniment, on Wright i Mason tornaren a intervenir com a compositors, per primera vegada en molts anys.[210][nota 49] El 1992 va aparèixer Shine On, una capsa amb reedicions dels discs del grup, des de A Saucerful of Secrets fins a A Momentary Lapse of Reason, juntament amb un disc que contenia tots els senzills, anomenat The early singles. El gener de 1993, van començar a treballar en un nou àlbum, tornant als estudis de Britannia Row, on per a uns quants dies, Gilmour, Mason i Wright van treballar de forma col·laborativa, improvisant material. Després d'aproximadament dues setmanes, la banda tenia prou idees per començar a compondre noves cançons. Ezrin va retornar per coproduir l'àlbum i la producció es va moure cap a l'Astoria, on des de febrer fins a maig de 1993, van treballar en unes vint-i-cinc idees.[212]

Contractualment, Wright no era un membre de la banda; comentava: "Estava gairebé en el punt que no anava a participar en l'àlbum".[213] Tanmateix, va guanyar-se cinc crèdits de coescriptura a l'àlbum, els seus primers en un àlbum de Floyd des del Wish You Were Here de 1975.[213] Un altre compositor amb crèdits en l'àlbum va ser la que aleshores era la parella de Gilmour, Polly Samson. Va ajudar-lo a escriure diverses cançons, incloent «High Hopes».[214] Ells van contactar a Michael Kamen per arranjar les parts orquestrals de l'àlbum; i Dick Parry i Chris Thomas també van retornar.[215] L'escriptor Douglas Adams va proporcionar el títol de l'àlbum i Thorgerson el disseny de la coberta.[216][nota 50] Per a la coberta de l'àlbum, Thorgerson va inspirar-se en els monòlits de Moais de l'Illa de Pasqua; dues cares que s'oposen que formen una tercera cara sobre la qual comentava: "la cara fantasma dels absents del passat de Pink Floyd, Syd i Roger".[218] Frisós d'evitar competir en contra d'altres edicions d'àlbums, com havia passat amb A Momentary Lapse, Pink Floyd va posar-se un termini, l'abril de 1994, moment en el qual tornarien a realitzar una gira.[219] L'àlbum va aconseguir la primera posició a ambdós costats de l'Atlàntic[119], i va romandre 51 setmanes dins les llistes britàniques.[51]

La banda va passar més de dues setmanes assajant en un hangar a la Norton Air Force Base a San Bernardino, Califòrnia, abans d'iniciar la gira el 29 de març de 1994, a Miami, amb un grup de treball gairebé idèntic per a la gira que en la gira de Momentary Lapse of Reason[220] Van tocar una gran varietat de grans temes de Pink Floyd, i més tard van canviar el seu setlist per incloure The Dark Side of the Moon en la seva totalitat.[221][nota 51] La gira va incloure un concert a Barcelona el 27 de juliol de 1994,[223] i finalment va acabar el 29 d'octubre de 1994, amb l'actuació final a l' Earls Court, que seria l'últim concert de l'última gira de Pink Floyd.[222][nota 52] S'estima que van vendre al voltant de 5,3 milions d'entrades i que van recaptar uns 100 milions de dòlars.[225]

Trajectòria a partir de 1996

Waters (dreta) es va tornar a reunir amb els seus companys de banda al Live 8.

El 17 de gener de 1996 Pink Floyd va entrar al Rock and Roll Hall of Fame, amb Billy Corgan, dels Smashing Pumpkins. El 2000 aparegué un enregistrament en directe de la breu gira de presentació de The Wall durant 1980 i 1981, publicat amb el nom d'Is There Anybody Out There?. Un any després aparegué el doble disc de recopilació Echoes.

El dissabte 2 de juliol de 2005, Waters, Gilmour, Mason i Wright van actuar junts com a Pink Floyd per primera vegada en més de 24 anys, al concert de Live 8 al Hyde Park de Londres.[226] L'organitzador, Bob Geldof, va convocar la reunió, després de trucar Mason temps abans aquell any per explorar la possibilitat de la seva reunificació per a l'esdeveniment. Geldof ho va preguntar a Gilmour, qui inicialment va declinar l'oferta, i després va demanar a Mason que intercedís en nom seu. Mason va declinar-ho, però va contactar amb Waters, qui immediatament es va entusiasmar. Waters va trucar aleshores a Geldof per parlar de l'esdeveniment, que havia de tenir lloc un mes després. Prop de dues setmanes després, Waters va trucar Gilmour - va ser la seva primera conversa en 2 anys - i l'endemà, aquest últim acceptava. Gilmour va contactar aleshores amb Wright que va acceptar immediatament. En la seva primera roda de premsa, van remarcar la insignificança dels problemes de la banda en el context de l'esdeveniment de Live 8.[114]

Van planejar el seu setlist a l'hotel The Connaught de Londres, seguit per tres dies d'assajos als Black Island Studios.[114] Les sessions eren problemàtiques, amb desacords menors sobre l'estil i el ritme de les cançons que estaven assajant; l'ordre definitiu de cançons es va decidir a vigílies de l'esdeveniment.[227] Al començament de la seva actuació, Waters es va dirigir a l'audiència i va dir:

« [És] molt emotiu, de peu aquí amb aquests tres nois després de tots aquests anys, de peu per a ser explicat amb la resta de vosaltres... estem fent això per a tothom que no és aquí, i sobretot, és clar, pel Syd. »
— Roger Waters[228]

Al final del concert, Gilmour va agrair a l'audiència i va començar a marxar fora de l'escenari. Waters el va cridar perquè tornés, i la banda es va unir en una gran abraçada. Imatges d'aquella abraçada van ser les preferides entre els diaris del diumenge després del Live 8.[229][nota 53] Waters va comentar sobre els gairebé 20 anys d'animositat: "Jo no crec que cap de nosaltres sortís dels anys a partir de 1985 amb gaire crèdit... Va ser un mal moment, negatiu, i em penedeixo de la meva part en aquesta negativitat".[229]

Tot i Pink Floyd va rebutjar un contracte per valor de 136 milions de lliures per una última gira, Waters no descartava més actuacions, el que suggereix que hauria de ser únicament per a un esdeveniment de caritat.[229] Malgrat això, Gilmour va dir a Associated Press que la reunió no tindria lloc, comentant:

« Els assaigs [del Live 8] em van convèncer que no era una cosa que volgués fer moltes vegades... Hi ha hagut tot tipus de moments de comiat a les vides i les carreres de la gent, que s'han rescindit, però crec que puc dir de forma categòrica que no hi haurà un tour o un nou disc on participi. No té res a veure amb l'animositat ni res d'això. És només que... He estat allà, ho he fet. »
— David Gilmour[231][nota 54]

Barrett va morir el 7 de juliol de 2006 a casa seva a Cambridgeshire, a l'edat de 60.[233] La seva família el va enterrar al Cambridge Crematorium el 18 de juliol de 2006; cap dels membres de Pink Floyd hi van assistir. Després de la mort de Barrett, Wright va comentar: "La banda està, naturalment, molt preocupada i trista quan ha sabut la mort de Syd Barrett. Syd era la llum que va guiar la primera formació de la banda, i deixa un llegat que continua inspirant."[233] Encara que Barrett s'havia esvanit a obscuritat durant els 35 anys previs, la premsa nacional el va lloar per les seves contribucions a la música.[234][nota 55] Wright va morir de càncer el 15 de setembre de 2008, a l'edat de 65.[237] Després de la seva mort, els companys de la banda el van lloar per la seva influència en el so de Pink Floyd.[238]

El 10 de juliol de 2010, Waters i Gilmour van actuar junts en un esdeveniment de caritat de la Hoping Foundation. L'esdeveniment, que recollia diners per als nens palestins, va tenir lloc al Kiddington Hall a Oxfordshire, Anglaterra, on van tocar davant una audiència d'aproximadament 200 persones.[239] A canvi de l'aparició de Waters en l'esdeveniment, Gilmour va accedir a tocar «Comfortably Numb» en un dels concerts de Waters de la gira The Wall Live.[240][nota 56] El 12 de maig de 2011, a l' O2 Arena de Londres, Gilmour va complir el seu acord amb Waters. Gilmour va cantar les dues primeres estrofes i va tocar els dos solos de guitarra. Cap al final del concert, després de la caiguda del mur, Waters va dir a l'audiència: "Ara sabem que aquesta nit és la nit en la qual David m'ha concedit l'enorme honor de venir a tocar 'Comfortably Numb' amb mi. Així que, si us plau, doneu la benvinguda a David Gilmour!... Per una estranya i extraordinària feliç coincidència, hi ha un altre romanent de la nostra vella banda aquí aquesta nit. Si us plau, doneu la benvinguda a l'escenari al Sr. Nick Mason!"[242] Gilmour i Mason, amb una mandolina i una pandereta, van unir-se a Waters i la resta de la seva banda per a tocar « Outside the Wall».[242][nota 57][nota 58]

The Endless River

Article principal: The Endless River

El 2012, Gilmour i Mason van decidir recuperar enregistraments fet amb Wright, principalment durant les sessions per a The Division Bell amb la idea de crear un nou àlbum de Pink Floyd. Van reclutar a músics de sessió per ajudar a gravar noves peces i "en general, aprofitar la tecnologia d'estudi".[245] I Waters no hi estava involucrat.[246] Mason va descriure l'àlbum com un homenatge a Wright:

« Crec que aquest disc és una bona manera de reconèixer el molt que feia i com la seva forma de tocar era al cor del so de Pink Floyd. Escoltar de nou a les sessions, realment em va portar a veure quin músic més especial que era. »
— Nick Mason[247]

El 5 de juliol del 2014, Polly Samson, l'esposa de David Gilmour, va revelar a Twitter que un nou àlbum de Pink Floyd titulat The Endless River, amb gravacions de les sessions d'enregistrament de 1994 amb Rick Wright i altres cançons, estava previst per al mes d'octubre del 2014.[248] Poc després, la que va ser durant molt temps corista de Pink Floyd, Durga McBroom, va revelar a Facebook que la base de la música en el nou àlbum seria fonamentalment el projecte instrumental gravat al mateix temps que The Division Bell, conegut com a The Big Spliff, incloent-hi més treball realitzat per Gilmour i Mason des d'aleshores. McBroom també va revelar que no hi havia cap planificació d'una gira, i que Guy Pratt, el baixista de Pink Floyd des de 1986, hi estava també involucrat, fet que indicava que probablement seria la composició del grup de Pink Floyd des de A Momentary Lapse of Reason i The Division Bell.[4] I també es va mencionar que no es coneixia que Roger Waters hi estigués involucrat.[249] Els detalls s'anunciaren al lloc web de Pink Floyd el 7 de juliol, i es va descriure com a principalment música ambient i instrumental.[250]

Va ser editat el 7 de novembre de 2014; és el segon àlbum de Pink Floyd distribuït sobre el segell de Parlophone, després del llançament de l'edició del 20è anversari de The Division Bell a principis de 2014.[251] Va esdevenir l'àlbum amb més pre-compres de la història d' Amazon UK,[252] i va debutar amb el número 1 a les llistes de diversos països.[253][253][254] L'edició en vinil el llançament amb les vendes més ràpides al Regne Unit del 2014, i el més ràpid des de 1997.[255] L'àlbum va rebre crítiques diverses.[256]

Gilmour va declarar que The Endless River era l'últim àlbum de Pink Floyd, comentant: "Crec que hem aconseguit arreplegar el millor del que hi ha ... és una llàstima, però això és el final".[257] No hi va haver gira per recolzar l'àlbum, ja que Gilmour va dir que era "impossible" sense Wright.[258][259] A l'agost de 2015, Gilmour va reiterar que Pink Floyd ja estava "acabat i que reunir-se sense Wright "seria equivocat".[260]