Petrus Christus

Infotaula de personaPetrus Christus
Petrus christus, ritratto d'uomo con falcone.jpg
Dades biogràfiques
Naixementca. 1410/1415[1]
(Baarle-Hertog)
Mortca. 1472/1473[2]
Bruges
Nacionalitatflamenc
Activitat professional
OcupacióPintor i il·luminador
ArtPintura
Movimentprimitius flamencs.
Influències de
Obra
Obres destacadesRetrat d'un Cartoixà
Retrat d'una noia jove
Sant Eloi al seu taller
L'Anunciació Friedsam
Modifica dades a Wikidata

Petrus Christus (Baarle-Hertog, ca. 1410/1415[1] - Bruges, ca. 1472/1473)[2] fou un pintor de l'escola dels primitius flamencs, actiu a Bruges des de 1444. Els temes de la seva obra se situen dins de les obres religioses i profanes. Tot i ser considerat un seguidor de l'estil de Jan van Eyck, no va coincidir amb ell a Bruges, on va arribar després de 1441, data de la mort del mestre.

L'obra de Christus pren com a fonts, entre d'altres, a Robert Campin i Roger van der Weyden, si bé el seu gran inspirador va ser Jan van Eyck, de qui va mantenir l'espai i el volum mentre restava importància a la continuïtat rítmica i la precisió lineal, reduint les complexitats del model cap a superfícies planes i simples. Va fer servir un llenguatge més planer i casolà, assequible per aquells que, com ell, provenien del nord menys desenvolupat.[3] Christus va dotar les seves figures d'una tímida profunditat introspectiva.

Va fer una aportació molt important amb la correcta utilització de la perspectiva lineal, amb un únic punt de fuga central, aconseguint la representació d'un espai pictòric lògic. Va ser el primer dels primitius flamencs en ­utilitzar aquest tipus de perspectiva.[4]

Biografia

Retrat d'un cartoixà, 1446, considerat un possible autoretrat

Christus va néixer a Baarle-Hertog, prop d'Anvers, Flandes entre el 1410 i 1415.[1][3][5] Era fill d'un pintor anomenat Pierre que el va introduir a la pintura. La seva família probablement s'hauria traslladat a Baarle des de Breda, on el cognom Christus apareix en documents oficials. Un cognom que era en realitat un malnom atribuït a un avantpassat de Petrus per la gran mestria en la realització de rostres de Crist; potser el seu propi pare.[5]

El seu fill bastard Bastiaen també va ser pintor i va treballar al seu taller;[6] de fet és l'únic deixeble que es coneix del seu taller.[4]

La proximitat del seu lloc de naixement amb l'actual frontera amb els Països Baixos, ha fet que alguns historiadors no el consideressin dins del grup dels flamencs, si bé aquesta població pertanyia al segle XV al ducat de Brabant, completament independent del comtat d'Holanda.[7] La seva vinculació a l'escola dels primitius flamencs ve determinada per la seva instal·lació a Bruges des del 1444, on va romandre fins a la seva mort.

Quan Christus va arribar a Bruges, la ciutat s'estava recuperant econòmicament després d'uns anys d'agitació política entre 1436 i 1440, una revolta castigada amb duresa després de la qual, Bruges, va tornar a estar sota el favor del seu sobirà, el duc Felip el Bo de Borgonya. Entre 1458 i 1463, junt amb la seva esposa Gaudicine es varen unir a l'honorable Confraria de l'Arbre Sec, que comptava entre els seus membres amb els ducs de Borgonya i les famílies aristocràtiques de la ciutat. A finals dels anys 1460, Christus es va unir també a la Confraria de nostra Senyora de les Neus i del Gremi de Sant Lluc de Bruges, certament, és un indici del seu elevat estatus a la societat de Bruges i una fórmula d'aconseguir encàrrecs importants. Un d'aquests va ser el 1463, quan amb un altre mestre pintor varen estar encarregats de supervisar la construcció de dos pilars gegantins utilitzats com a quadres vivents durant l'entrada triomfal de Felip el Bo a la ciutat.[8]

Entre 1462 i 1463, amb el pintor Pieter Nachtegale, el municipi de Bruges els va encarregar la supervisió de dos grans decorats dissenyats amb motiu de l'entrada triomfal a la ciutat de Felip el Bo.[9]

Petrus Christus va ser el mestre amb els encàrrecs més importants de Bruges entre la mort de Van Eyck i l'arribada de Hans Memling el 1465, tot i que el càrrec oficial de pintor del duc de Borgonya va passar de Van Eyck a Pierre Coustain.[10] Va ser un període en què la ciutat va prosperar econòmicament després d'anys d'agitació política entre 1436 i 1440.

Després d'una revolta durament castigada, Bruges va tornar a recuperar el favor de Felip el Bo (1419-1967) i va ser la residència preferida dels ducs de Borgonya. La presència regular de la cort ducal, fomentava la presència de rics homes de negocis locals i comerciants estrangers i banquers que conformaven una clientela potencial atractiva per a artistes. El comerç que Bruges mantenia amb les nacions de la Mediterrània va significar que bona part de les petites obres de Christus foren encarregades per italians, o espanyols, i que fos reconegut pels artistes del sud, com en el cas d'Antonello da Messina.[8]

Identificació del pintor i la seva obra

L'obra de Christus, i fins i tot la seva pròpia existència, no van ser documentalment confirmades fins al segle XIX. El pintor Karel van Mander va escriure, el 1604, l'obra Het schilder-boeck, on va recollir la majoria de biografies dels pintors flamencs del segle XV.[11] En aquesta obra cabdal pel coneixement de la pintura flamenca no s'esmentava Petrus Christus. Amb anterioritat, però, apareixia esmentat en una carta de Pietro Summonte, on descrivia una pintura propietat del poeta napolità Sannazaro com "una bona obra de la mà del famós pintor flamenc Petrus Cristi, més antic que Johannes (Jan van Eyck) i Rogerio (Rogier van der Weyden)".[12] Christus no era més gran que els mestres esmentats, per la qual cosa cal interpretar l'expressió en referència al seu estil més arcaic. També figura el seu nom a l'obra Vite de Vasari (1550) i a Descrittione di tutti i paesi bassi, altrimenti detti Germania de Ludovico Guicciardini (1568), tot i que no s'esmenta la seva importància. També Johann Domenico Fiorillo, a començaments del segle XIX va defensar l'existència de Petrus Christus a partir de la informació de Vasari. Més tard, varen ser Gustav Waagen i Johann David Passavant entre 1825 i 1842 els que varen relacionar diverses obres amb el pintor que s'havia anomenat Crista o Christophori a l'obra de Vasari i que semblava ser un deixeble de Van Eyck, una informació que va ser confirmada per Max Friedländer el 1924. Finalment, els estudis d'Otto Pächt sobre l'obra del Mestre de Flémalle i de Van der Weyden, varen demostrar que la seva influència sobre Christus va ser clarament superior a la de Van Eyck.[13]