Partit dels Socialistes de Catalunya

No s'ha de confondre amb Partit Socialista Català.
Infotaula d'organitzacióPartit dels Socialistes de Catalunya (PSC)
Logotip del PSC.svg
Dades bàsiques
AbreviacióPSC
Tipus entitatpartit polític català i partit d'arreplega
IdeologiaSocialdemocràcia
Federalisme
Catalanisme[1]
Posició políticaCentreesquerra
Història
Fusió dePSC-Congrés
PSC-Reagrupament
Federació Catalana del PSOE
Fundació16 de juliol de 1978 (1978-07-16)
Organització i govern
Seu central 
PresidènciaÀngel Ros i Domingo
SecretariatMiquel Iceta i Llorens
PortaveuEva Granados
PublicacióEndavant Digital
JoventutsJoventut Socialista de Catalunya
Afiliació nacionalPartit Socialista Obrer Espanyol
Grup al Parlament EuropeuAliança Progressista de Socialistes i Demòcrates
Regidors a
Catalunya
1.278 / 9.069
Diputats al Parlament
17 / 135
Diputats al
Congrés
8 / 47
Senadors al
Senat
1 / 16
Eurodiputats al
Parlament Europeu
1 / 54
Altres dades
Colors oficialsVermell i Blanc

Webwww.socialistes.cat
Modifica dades a Wikidata

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), acrònim oficial eleccions, és un partit polític espanyol d'àmbit català, d'ideologia socialdemòcrata, catalanista i amb doble identitat nacional a favor del federalisme.[cal citació] Creat el 16 de juliol de 1978 i representat a Catalunya. En l'àmbit espanyol està federat amb el PSOE.

Amb la dimissió de Pere Navarro com a primer secretari del PSC, el 16 de juny de 2014, Miquel Iceta va ser l'únic candidat que es va presentar per substituir-lo i va resultar elegit pel càrrec en unes eleccions obertes a tota la militància del partit, el 13 de juliol de 2014.

Història

El PSC va sorgir de la voluntat d'unitat dels anys de la transició, entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés -PSC (C)- amb Joan Reventós, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament -PSC (R)- amb Josep Pallach i la Federació Catalana del PSOE amb Josep Maria Triginer. Aquests tres partits diferents pactaren la creació del PSC el 1978 a Barcelona. El partit va haver d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista,[1] i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest partit, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats, però no sempre pel de senadors, obtinguts en les eleccions generals espanyoles, bé que al Senat sovint s'ha presentat en coalició amb altres partits d'esquerra i amb independents. Actualment al Senat forma part de l'Entesa Catalana de Progrés.

1978-2003

A les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments de Catalunya, l'any 1979, el PSC (PSC-PSOE) va aconseguir una gran quantitat d'alcaldies que el va consolidar com a un dels partits forts del nou marc polític català. Des d'aleshores ha estat tradicionalment la força política dominant a Catalunya en les eleccions municipals, generals i europees. No obstant això els seus resultats en les Eleccions al Parlament de Catalunya sempre ha quedat per sota de Convergència i Unió.

A les eleccions del 1980, i amb Joan Reventós com a candidat, va aconseguir uns resultats insuficients per aconseguir la presidència de la Generalitat de Catalunya, que va quedar en mans de Jordi Pujol (CiU), que va ocupar el càrrec fins a les eleccions del 2003.

El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC) i IC-V (aquesta darrera només a les circumscripcions electorals de Lleida, Girona i Tarragona) li proporcionà 52 escons, encara quatre per sota CiU, malgrat haver obtingut el nombre de vots més alt.

2003-2010: L'arribada a la Generalitat

En les eleccions del novembre del 2003, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi conservà encara la posició de força més votada, però obtingué 42 escons, novament quatre menys que CiU. No obstant això, un acord dels partits d'esquerra possibilità la formació d'un govern de coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, encapçalat per Pasqual Maragall, el qual el desembre esdevingué president de la Generalitat de Catalunya mitjançant l'anomenat Pacte del Tinell.

Després de tres anys Maragall es va veure abocat a convocar eleccions anticipades el 2006 en quedar en minoria al parlament després d'haver expulsat els consellers d'ERC del govern. En les eleccions de l'1 de novembre del 2006, ara amb José Montilla com a candidat, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi passa a ser la segona força més votada i obté 37 escons, onze menys que CiU. El nou acord de govern a què arriba amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, fa José Montilla President de la Generalitat en la VIII Legislatura.

2010-2012: Crisi interna

Suport en tant per cent de PSC (PSC-PSOE) a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor.

Després del segon tripartit, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, el PSC (PSC-PSOE) presentà com a candidat a José Montilla, aleshores President de la Generalitat. El partit obtingué els pitjors resultats de la seva història amb 28 diputats al Parlament de Catalunya. La davallada dels socis del tripartit i la gran victòria de CiU (tot i que amb majoria simple) van impossibilitar la continuïtat del govern d'esquerres, aquest fet va provocar que José Montilla renunciés a la seva acta de diputat. Davant la renúncia, el càrrec de cap de l'oposició el va ocupar Joaquim Nadal. El PSC (PSC-PSOE) facilità la investidura d'Artur Mas donant-li l'abstenció en segona volta.

En les eleccions municipals de 2011 el PSC també perdria per primer cop l'Ajuntament de Barcelona, un dels seus feus tradicionals.

Oposició a demanar el traspàs de la competència per convocar una consulta

Tot i que el PSC-PSOE es presentà amb un programa electoral favorable a la celebració d'una consulta, tots els diputats del PSC al Parlament de Catalunya -excepte Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli- votaren en contra de la proposició de llei per demanar el traspàs de la competència per convocar un referèndum sobre la independència. El Consell de Garanties del PSC suspengué cautelarment als tres diputats dels càrrecs orgànics del partit i la direcció del grup parlamentari els retirà llurs responsabilitats parlamentàries.[2]

Acords amb altres formacions

Durant la legislatura 2012-2016 el PSC-PSOE, juntament amb CiU i PP, votà a favor de l'externalització de la comercialització de la publicitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a grups privats. També arribà a un acord amb CiU per rebaixar del 55% al 10% els impostos al joc en els casinos del complex BCN World, tal com demanava l'empresa impulsora del projecte.[3][4]

Recuperar el projecte federalista com a oposició a l'independentisme

Amb Pere Navarro al seu capdavant, el PSC-PSOE s'orientà cap a un projecte federalista clarament definit com a resposta a la independència després de la Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa".[5] Les friccions amb alguns membres del partit, pertanyent a l'ala dita catalanista s'havien fet sentir abans, i tot i que el primer secretari havia dit que el PSC-PSOE no participaria en la manifestació, aquesta va comptar amb l'assistència de diversos integrants d'aquell corrent crític que la majoria estan fora del partit, com ara Ernest Maragall, Marina Geli, Antoni Castells, Àngel Ros, Laia Bonet i Joan Ignasi Elena.[6]

2012-2015: Davallada

A desgrat de l'optimisme manifestat pel seu líder Pere Navarro abans i durant els comicis, les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 confirmaren la davallada i el desgast del PSC que només obtingué 20 escons i en perdé 8, registrant així el pitjor resultat de la història d'aquest partit a Catalunya.[7]

Durant aquest període també es donaren diverses escissions de membres crítics del partit, per l'oposició d'aquest al procés independentista català. Els diputats i regidors escindits es reorganitzaren com a membres no adscrits i s'integraren en formacions com Nova Esquerra Catalana. Degut a aquest fet, el partit va perdre gran part de la seva implantació territorial havent de presentar diverses "llistes fantasma" en les eleccions municipals de 2015.[8] Miquel Iceta es va presentar com a presidenciable a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, on van obtenir 16 escons.[9]

2016 canvi de seu

El 2015 va posar en venda la seva seu històrica, ubicada al carrer Nicaragua, 75-77 de Barcelona, amb l'objectiu d'eixugar part del seu deute, d'uns 12 milions d'euros.[10] El local disposava de 4.700 metres quadrats i cinc plantes més un pàrquing de 400 metres quadrats. Va vendre'l finalment per un import aproximat de 10 milions d'euros a una empresa del sector immobiliari un any després, el juny de 2016. L'agost del mateix any Iceta va anunciar que havien adquirit una nova finca al districte 22@, de dimensions més reduïdes. La nova seu s'ubica al carrer Pallars, 189. El partit presentà el canvi de seu com l'inici d'una nova etapa, i personalitats com Núria Parlón es van mostrar disposades públicament a liderar-ho,[11] tot i que finalment Iceta va continuar al càrrec.

2017 nova relació amb el PSOE

El 6 de març de 2017 els dos partits van acordar renovar el protocol de relació que els unia des de 1978, després d'una crisi de relació iniciada durant la investidura de Mariano Rajoy. Amb aquest acord de març, el PSC acordà sostenir totes les seves decisions amb el PSOE, a canvi de poder participar en els processos de primàries d'aquest partit, sempre que acatin les decisions orgàniques del PSOE[12] La tardor del mateix any el partit va patir una nova crisi interna arran del seu suport a l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya.[13] Finalment Iceta es presentà com a presidenciable a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017.