Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord

Infotaula d'organitzacióNorth Atlantic Treaty Organization
Organisation du Traité de l'Atlantique Nord
North Atlantic Treaty Organization
NATO OTAN landscape logo.svgFlag of NATO.svg
flag of NATO
NATO-2002-Summit.jpg
North Atlantic Treaty Organization (orthographic projection).svg

LemaAnimus in consulendo liber
EpònimTractat de l'Atlàntic Nord
Dades bàsiques
AbreviacióOTAN / NATO
Tipus entitataliança militar, organització intergovernamental i organització internacional
PropòsitAliança militar
Idioma oficialAnglès, francès
Història
Fundació4 d'abril de 1949 (1949-04-04) (68 anys)
Activitat
Membres29 estats membres
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
SecretariatJens Stoltenberg
Secretari generalJens Stoltenberg

Webnato.int
Twitter: NATO

Modifica dades a Wikidata

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North Atlantic Treaty Organisation, i en francès, OTAN: Organisation du Traité de l'Atlantique Nord), a vegades coneguda també com a l'Aliança Atlàntica, és una organització internacional establerta l'any 1949 amb l'objectiu de col·laborar en la defensa en els camps polític, econòmic i militar. Va néixer arran d'un acord denominat Tractat de l'Atlàntic Nord que va ser signat a Washington DC el 4 d'abril de 1949. Els països signants van ser els del Tractat de Brussel·les (Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos i el Regne Unit), Estats Units i Canadà, així com altres cinc països d'Europa Occidental convidats a participar (Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal).[1] Fou dissenyat per a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, en 1955, per a contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda, les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasiva. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats, centrant-se en la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac a un país de l'OTAN en tota la seva història: l'atac contra Iugoslàvia del 1999. L'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia. L'ús per part de forces de l'OTAN d'armament radiactiu de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit) fou polèmic. Des de llavors, l'OTAN ha participat en les invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

La seu de l'OTAN es troba en Brussel·les i la del seu comandament militar (SHAPE) a Mons, Bèlgica.

Mitjançant els mitjans logístics dels països aliats, l'OTAN cohesiona i organitza els països aliats en matèria política, econòmica i militar. El Secretari General és Jens Stoltenberg, l'exprimer ministre de Noruega, des de l'1 d'octubre de 2014.

Història

Gènesi de l'OTAN

El 1949, en plena postguerra de la Segona Guerra Mundial, a Occident es veia amb preocupació la política expansionista que estava seguint la Unió Soviètica. Era evident que l'ONU no podria ser capaç per si sola de mantenir la pau al món, ja que els nombrosos vetos soviètics ho impedien. La imposició de governs no democràtics i l'eliminació de molts dels drets humans a Europa Central i Oriental per influència soviètica augmentaven la pressió a Europa Occidental. Entre el 1947 i el 1949, una sèrie d'esdeveniments, més dramàtics pel fet de la recent marxa de les tropes nord-americanes i canadenques que encara es trobaven a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, van marcar el punt més alt en la tensió que s'estava experimentant. Aquests successos foren amenaces a la sobirania de Noruega, Grècia, Turquia i Txecoslovàquia, entre d'altres, sent el cop de Praga interpretat com un atac directe a la democràcia europea. A més a més, amb el Bloqueig de Berlín, que va començar l'abril de 1948, la situació va empitjorar.

La necessitat d'una associació de països cada vegada era més manifesta, de manera que el març de 1948, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i el Regne Unit van signar el Tractat de Brussel·les, pel qual creaven una aliança militar, l'Aliança Atlàntica.

Davant la creixent amenaça soviètica, es va decidir ampliar l'Aliança, per la qual cosa es van dur a terme negociacions entre els Estats Units, el Canadà i l'Aliança Atlàntica, a les quals es va decidir convidar el Canadà, Dinamarca, Islàndia, Itàlia Noruega i Portugal. Les negociacions van girar al voltant de la creació d'una aliança militar que tingués una base en l'article 51 de la Carta de les Nacions Unides, i van tenir com a resultat la signatura del Tractat de Washington, el 4 d'abril de 1949, segons el qual s'establien les bases de la creació de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord.

Una de les dificultats sorgides durant les negociacions van estar relacionades amb la integració dels EUA en l'Organització. Els països europeus, devastats després de la guerra, estaven interessats a aliar-se amb els Estats Units per així assegurar una defensa eficaç, però als Estats Units no es compartia aquesta voluntat. Tanmateix, el cop de Praga, el 12 de març de 1948 i el bloqueig de Berlín a 1949 van fer augmentar la reivindicació per part dels europeus, especialment de França, de la creació d'una aliança militar amb els Estats Units. En secret, al Regne Unit es va signar un acord, anomenat Pentagon Papers, pel qual s'establia un esbós de com havia de ser una aliança a l'Atlàntic Nord.

L'últim element a tenir en compte en el procés de la integració dels Estats Units va passar per la necessitat de superar la dificultat que suposava la prohibició per part de la Constitució dels Estats Units d'aliar-se militarment en temps de pau. El senador Vandenberg va promoure la votació de la Resolució 239, que l'11 de juny de 1948 va donar llum verda a la unió dels Estats Units a l'Aliança. Sota petició del Senat dels Estats Units es va fer constar en el tractat de Constitució de l'aliança (article 5) que les mesures a prendre en cas d'agressió a algun país membre fossin resultat de la lliure elecció de cada país. El Senat volia mantenir així el poder d'elecció del Congrés en matèria militar.

Després de la Constitució de l'OTAN, nous països es van anar adherint a ella. El 1952 es van unir els dos primers, Grècia i Turquia. La República Federal d'Alemanya va accedir-hi el 1955 i el 1982 Espanya va signar també el Tractat, malgrat el rebuig social. La República Txeca, Hongria i Polònia es van convertir en membres el 1999.

Inicis

Teòricament destinat a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, el 1955, per contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasiva.

La incorporació d'Alemanya Occidental a l'Organització el 9 de maig de 1955 va ser descrita com "un moment decisiu a la història del nostre continent" pel Ministre d'Afers Exteriors de Noruega del moment, Halvard Lange.[2] De fet, una de les conseqüències immediates va ser la creació del Pacte de Varsòvia, signat el 14 de maig de 1955 per la Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits. Aquest pacte es considera la resposta formal a l'OTAN, posant de manifest els dos bàndols oposats de la Guerra Freda.

L'any 1954, la Unió Soviètica va proposar la seva unió a l'OTAN, amb l'objectiu de mantenir la pau a Europa,[3] però els països aliats van rebutjar la proposta.

La unitat de l'OTAN ha estat posada en evidència ja des dels seus principis. En 1958, De Gaulle va protestar pel paper hegemònic que tenien els Estats Units en l'Organització, i per la qual cosa, a entesa del president, era una relació especial entre Estats Units i el Regne Unit. En un memoràndum enviat al president Eisenhower i el primer ministre Macmillan el 17 de setembre de 1958, argumentava a favor de la creació d'una direcció tripartida, que posés a França en igualtat de condicions que els Estats Units i el Regne Unit, advocant també per l'expansió de l'OTAN a les àrees geogràfiques d'interès per a França, com Algèria, on França intentava eliminar les forces insurgents i necessitava l'ajuda de l'OTAN.

De Gaulle va considerar les respostes donades com insatisfactòries, de manera que va decidir construir una defensa independent per al seu país. L'11 de març de 1959, França va retirar la seva flota en el Mediterrani del comandament de l'OTAN; tres mesos després, en juny de 1959, De Gaulle va prohibir l'entrada d'armes nuclears estrangeres en territori francès. Això va provocar que els Estats Units van transferir 200 avions a França i tornés al control, entre 1950 i 1967, de les deu més grans bases aèries que havien operat a França. L'última base retornada va ser la de Toul-Rosieres, base de la 26a Ala de Reconeixement, que va ser traslladada a la base aèria de Ramstein, a Alemanya Occidental.

Mentrestant, França havia iniciat independentment el seu propi programa nuclear, anomenat Force de frappé. França va provar la seva primera arma nuclear, Gerboise Bleue, el 13 de febrer de 1960 a l'Algèria francesa

Encara que França va mostrar solidaritat respecte a la resta de l'OTAN durant la Crisi dels míssils de Cuba a 1962, De Gaulle va continuar amb el seu propòsit de constituir una defensa independent retirant de la comanda la flota francesa de l'Atlàntic i del Canal de la Mànega. En 1966, les forces armades franceses van ser retirades del comandament integrat de l'OTAN, i es va ordenar que totes les tropes no franceses abandonessin el territori gal. Tot això també va provocar que el 16 d'octubre de 1967 es traslladés la Caserna Suprema de l'Aliança a Europa (SHAPE) de París a Casteau, al nord de Mons, a Bèlgica. França va continuar essent membre de l'aliança, i va ajudar en la defensa d'Europa d'un possible atac soviètic amb les seves tropes estacionades a Alemanya Occidental. França va tornar a unir-se al Comitè Militar a 1995 i el seu president Nicolas Sarkozy ha anunciat la seva imminent reintegració al comandament integrat en coincidència amb la cimera del 60è aniversari de l'Aliança del 3 i 4 d'abril del 2008, que se celebrarà entre Estrasburg i Kelh, a la frontera franco-alemanya.

Desintegració de la Unió Soviètica

Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats fins a apropiar-se de la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac per part de l'OTAN en tota la seva història, l'atac contra Iugoslàvia a 1999. Inicialment, l'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo, on es va realitzar una gran quantitat de crims contra la població civil, a més de suposar el camp de proves de l'armament nuclear de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit).

El 2004 els antics estats satèl·lit de la Unió Soviètica Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania s'uneixen a l'OTAN com a membres de ple dret.[4]

Després de l'11S

Logo de la ISAF. Escrit en paixtu: کمک و همکاری (Komak wa Hamkari), que significa Ajuda i Cooperació.

Després de la invasió de l'Afganistan per part dels EUA, l'OTAN ha portat una missió encarregada per l'ONU anomenada Força Internacional d'Assistència per la Seguretat (ISAF). A l'Iraq, simplement s'ha limitat a entrenar a les forces de seguretat d'aquest país. Les negatives de nombrosos països europeus que l'OTAN actués en Iraq, encapçalats per Alemanya, va dissuadir a aquest organisme d'involucrar-se directament en una guerra iniciada per EUA i el Regne Unit.

El setembre de 2006, l'OTAN va posar en marxa l' Operació Medusa en el sud de l'Afganistan, amb l'objectiu d'acabar amb els reductes talibans a Panjwai i Zhari, a Kandahar, on els insurgents posseïen una forta presència. Fins al 10 de setembre de 2007, s'estima que han mort uns 400 suposats talibans, i 20 soldats estrangers a Kandahar.

Per petició de l'OTAN al govern colombià l'any 2008, es va sol·licitar la presència de tropes de l' Exèrcit colombià i experts en anti-mines i anti-narcòtics per participar en aquesta tasca que es desenvolupa en la regió sota la jurisdicció de l'Exèrcit d'Espanya, a causa de la seva gran experiència en aquests temes, major a la de la resta de països que conformen l'OTAN. El 20 de febrer de 2009 va ser aprovada la participació de l'Exèrcit colombià a la ISAF sota bandera espanyola com ho afirma el comandant de les FF.MM. de Colòmbia; inicialment s'enviaran 150 homes experts en anti-mines, anti-narcòtics, i possiblement en operació de forces especials; encara no s'ha confirmat la data de l'enviament d'aquestes tropes. Colòmbia per qüestions de no pertànyer geogràficament a la regió de l'Atlàntic Nord i, alhora, ser un país sud-americà, seria l'únic a pertànyer a aquestes forces de suport i aliança militar en el món.