Menorca

Infotaula de geografia políticaMenorca
Bandera de MenorcaEscut de Menorca
bandera de Menorca
Albufera es grau 2.jpg
Albufera des Grau

Localització
LocationMenorca2.png
39° 58′ 00″ N, 4° 05′ 00″ E / 39° 58′ 00″ N, 4° 05′ 00″ E / 39.966666666667; 4.0833333333333
EstatEspanya
AutonomiaIlles Balears
CapitalMaó
Conté
Població
Total91.601 (2016)
• Densitat132,37 hab/km²
GentiliciMenorquí, menorquina
Llenguacatalà i castellà
Geografia
Forma part deIlles Balears
Superfície692 km²
Banyat permar Mediterrània
Punt més altEl Toro  (362 m)
Indicatius
Fus horariUTC+01:00
NUTSES533
Modifica dades a Wikidata

Menorca és l'illa més septentrional de les Balears, i lloc d'origen dels menorquins. Presenta una peculiar geografia i història natural i humana. El seu nom prové de les expressions llatines Balearis Minor i Minorica, que és com la coneixien els romans pel fet que l'illa és la més petita d'entre les dues Illes Balears (el mot llatí minor va donar el català menor). Lingüísticament, a Menorca es parla (o ralla)[1] el menorquí, un subdialecte del dialecte balear (del bloc oriental de la llengua catalana). Fins i tot, els rodols de Maó i Ciutadella tenen parlars diferents, caracteritzats per la diferent pronúncia de la 'e' tònica i per l'entonació, que és terminal ascendent a l'àrea de Maó, i descendent a l'àrea de Ciutadella (Veny, J. 2002).[2]

Menorca és Reserva de la Biosfera (UNESCO) des de 1993.[3]

Història

Cronologia

La cronologia del poblament humà prehistòric a Menorca és la següent:

La cronologia del poblament humà en temps històrics a Menorca és la següent:

Edat antiga

Taula de Talatí de Dalt, poblat talaiòtic de Menorca
Vista satèl·lit de Menorca

Des de les primeres civilitzacions presents a l'illa, nombrosos pobles s'han anat alternant en l'ocupació del seu territori. A una primera etapa de civilització primitiva, que se suposa vinguda de l'àrea nord-occidental de la Mediterrània, va seguir una altra de molt brillant durant l'edat del bronze, coneguda com a cultura talaiòtica, caracteritzada per construccions megalítiques similars a les de Mallorca, i a la vegada amb semblances, però amb una cronologia no coincident, amb les cultures megalítiques de Sardenya o Malta, tot i que el megalitisme menorquí presenta una destacada originalitat amb elements únics com són les navetes i les taules.

A les visites de fenicis i grecs focis,[28] fetes de manera pacífica per establir vincles comercials, va seguir la dels cartaginesos amb diferent actitud. Van desembarcar a les ordres de Magó, germà d'Aníbal, i van reclutar a la força els hàbils foners balears, que van ser protagonistes destacats durant les guerres púniques. Els cartaginesos van fundar al segle VII aC els enclavaments de Jamma (actual Ciutadella, i Mago, Maó). La cultura talaiòtica perduraria a Menorca més enllà que Quint Cecili Metel (que rebria més tard el sobrenom de Balearicus) conquerís l'illa per a la República romana l'any 123 aC (juntament amb la resta de les Illes Balears).

L'any 427 l'illa va viure la conquesta dels vàndals. Menorca es va convertir en territori bizantí a la caiguda del Regne vàndal, conquerida per Belisari. En qualsevol cas, segueixen segles de foscor i aïllament, en què l'illa va ser atacada per normands i àrabs.

Edat mitjana

Els àrabs no es van assentar definitivament a Menorca fins a l'any 903, en què va ser conquerida i unida al califat de Còrdova. Malgrat la tardana conquesta, la islamització de l'illa va ser intensa. El 1232, tres anys després de la conquesta de Mallorca per Jaume I el Conqueridor, la Menorca musulmana es va fer tributària de la corona d'Aragó, romanent amb una important autonomia mig segle més.

L'illa va ser conquerida per Alfons III d'Aragó el 17 de gener de 1287, festivitat de Sant Antoni (aquesta és la raó que el 17 de gener sigui el dia de Menorca o Diada), el qual, segons Ramon Muntaner, va procedir a la deportació i venda com a esclaus de la població musulmana que residia a l'illa i la seva repoblació amb colons catalans.[29] El seu successor Jaume II el Just la cedeix a Jaume II de Mallorca després del tractat d'Anagni (1295), passant a formar part del Regne de Mallorca. El 1343, Pere el Cerimoniós pren Menorca al rei de Mallorca, Jaume III (pas previ a la mateixa desaparició del regne, annexionat a la corona d'Aragó).

La Menorca de la corona d'Aragó es va beneficiar de l'esplendor marítima i comercial d'aquesta corona, però a partir de finals del segle XIV, l'illa experimenta un dràstic procés de despoblació i decadència econòmica. Aquest procés va aconseguir cotes alarmants en els segles XV i XVI, a causa d'una pluralitat de motius. Fonamentalment, les lluites socials entre la pagesia i l'aristocràcia, similars i coetànies a les Germanies del Regne de València i de Mallorca o a les de la revolta catalana contra Joan II. També van influir els atacs otomans, que van saquejar i van destruir Maó (1535, pel corsari otomà Aruj, governador d'Alger per a la Sublim Porta, així com germà del que va ser l'almirall otomà Barba-roja) i la llavors capital Ciutadella (1558, pel corsari otomà Piali), cosa que va amenaçar amb la despoblació gairebé absoluta de l'illa.

Edat moderna

Envaïda pels britànics el 1708 durant la Guerra de Successió espanyola i reconeguda oficialment com a territori sota sobirania britànica arran del tractat d'Utrecht (1713), va ser durant més de setanta anys una dependència britànica (i el port de Maó una base naval britànica a la Mediterrània) al segle XVIII. La presència britànica, especialment durant el mandat del Governador Kane, va impulsar l'economia de l'illa i la ciutat de Maó es va convertir en un centre comercial i de contraban de primer ordre en el Mediterrani, a més de desplaçar Ciutadella de la capitalitat que va ocupar fins aleshores, fet que continua perpetuant entrat el segle XXI una rivalitat entre ambdues ciutats. La influència britànica es pot apreciar en l'arquitectura local, en la gent, en alguns llinatges com Victory, propis de l'illa i de la Gran Bretanya, també la influència anglosaxona es pot notar en el català menorquí i el camp, que va canviar radicalment després de l'arribada dels britànics a l'illa.

Durant la Guerra dels Set anys, Menorca va ser presa per França (1756).[30] No obstant això, pel tractat de París (1763), la Gran Bretanya va guanyar el control de l'illa. Durant la Guerra d'Independència dels Estats Units, que també va involucrar França i Espanya, forces francoespanyoles van derrotar les forces britàniques i van recuperar l'illa el 4 de febrer de 1782,[31] i fou recuperada pels britànics el 1798, en la Guerra angloespanyola durant les guerres contra la França revolucionària.[32] Va ser lliurada a Espanya finalment i permanentment en virtut del tractat d'Amiens el 1802. La puixança marítima de Maó es va perllongar durant els primers anys del segle XIX, encara que després de revertir a domini espanyol.

Menorca sota domini francès

Menorca fou francesa durant un breu període de vuit anys, però que van deixar, com els anglesos, petjades de gran rellevància a l'illa. Durant la seva estada, els francesos van fundar el poble de Sant Lluís, anomenat així en honor al seu rei, Louis. A més, van construir vinyes a les voreres de Sant Lluís, i avui en dia aquestes vinyes duen el vi de Binifadet. També van introduir qualque paraula com per exemple merci ('mercès, gràcies'), que es diu molt a Menorca.

Menorca sota domini britànic

El darrer gran imperi a governar l'illa de Menorca va ser l'Imperi britànic. L'Imperi britànic va fer per Menorca en poc més de 70 anys el que Espanya no havia fet en 200 anys. Els anglesos van construir la primera carretera entre Maó i Ciutadella, la que avui rep el nom de camí d'en Kane; també van ajudar a comercialitzar el formatge de Maó, a més de perfeccionar-lo (gràcies al fet que van ser ells qui van introduir les vaques de raça frisona holandesa, i crearen la de raça menorquina amb l'ajuda local, és clar), aquests forans van aconseguir treure moltíssim profit al camp de Menorca, canviant per complet l'estil de ramaderia i agricultura illenca. Tant, que avui en dia no ha canviat en absolut, excepte en la tecnologia, que lògicament ha evolucionat. S'utilitzen les mateixes tècniques per a cridar les vaques, fent el xiulo de wooks, referent a les paraules oaks o cows, així com van ensenyar als illencs les tècniques per a elaborar millor el formatge de Maó, el que avui en dia coneixem; gràcies al fet que en la tercera dominació britànica els espanyols i els anglesos no es duien malament, va ajudar a preservar-ho tot millor.

Les famoses finestres de guillotina que tant es poden observar a Anglaterra i les Illes Britàniques en general, també es poden veure a Menorca en moltes edificacions històriques (i també en d'altres no tan històriques). Van importar la gallina anglesa, que avui és una mescla amb la menorquina i que adopta un color característic marró fosc-negre. Els anglesos també van ser els qui van crear els primers nuclis d'antics llocs, que ara són nuclis urbans com el de Trebalúger, a l'antiga George Town (Es Castell), poble que va ser fundat pels britànics en honor al seu rei en aquell moment. També és gràcies als anglesos que Maó sigui la capital avui en dia, i que l'aljub d'es Mercadal pugui tractar les aigües del centre rural de l'illa.

Actualment, encara existeixen mots que han perdurat al llarg dels 205 anys, anglicismes del menorquí com mèrvil, (marble), xoc (chalk), etc., amb una pronunciació molt similar. Tot i la semblança entre les paraules bòtil i bottle, aquest mot no és un anglicisme.[33]

Les diferents torres de defensa que hi ha a l'illa, de sud a nord i de llevant a ponent, es van construir contra els atacs de corsaris d'Àfrica i del sud d'Europa (turcs, grecs, etc.).

Guerra civil

Durant la Guerra Civil espanyola, Menorca va romandre fidel al govern de la República, mantenint la postura fins a la Batalla de Menorca al febrer de 1939, quan no hi va haver més remei que pactar la rendició de l'illa, mentre que Mallorca es va unir al bàndol revoltat. El brigada republicà Pere Marquès, després d'aconseguir que el general Bosch rendís el comandament de l'illa, es va erigir en la màxima autoritat militar de Menorca i va ser el responsable dels afusellaments realitzats durant el 2 i 3 d'agost de 1936 a la fortalesa de la Mola de Maó, en què es va executar el cap d'aquesta penitenciària militar, el tinent coronel Rafael Perelló Cerdó i una desena més de comandaments militars, capturats els primers dies de la revolta. També durant el seu mandat van ser executats molts civils i clergues afectes al bàndol revoltat, entre ells el sacerdot Joan Huguet. Aquesta situació va poder ser controlada, al setembre de 1936, amb el nomenament pel govern republicà del tinent coronel d'artilleria José Brandaris de la Costa com a governador militar de Menorca. El brigada Marquès seria afusellat pels revoltats després de la presa de l'illa.

Durant el conflicte, a més dels bombardeigs, també hi va haver un intent de desembarcament el 1937 per part del creuer Baleares i la seva flota. L'exèrcit republicà tenia defenses previstes al llarg de tota la costa de l'illa amb artilleria considerada moderna en aquesta època, els famosos canons Vikers de procedència britànica, en tot Espanya només hi havia 8 peces d'artilleria com aquesta, i 6 n'estaven a Menorca. Els republicans tenien previst el gairebé segur desembarcament a la platja de Sa Mesquida, fent fortes fortificacions subterrànies per tot el penyal que cobreix la platja, però per a la seva sorpresa, van albirar que la flota de combat dels feixistes s'estava dirigint cap al port de Maó (capital de l'illa). La famosa fortalesa de la Mola, equipada amb dos Vikers, va disparar tan sols un tret amb cada u. Immediatament, la flota de combat revoltada es va batre en retirada, a causa del gran abast de l'artilleria i la potència de foc. No hi va haver més intents de desembarcament, però l'illa va patir en canvi forts bombardeigs italians.

Durant la guerra, es van desenvolupar combats a l'illa com la Batalla de Menorca el 1939 i un bombardeig a càrrec de l'aviació italiana. Al final de la guerra, el 1939, la marina britànica va supervisar una transferència pacífica de poder a Menorca i va procedir a l'evacuació d'alguns refugiats polítics.