Il signor Bruschino

Infotaula de composicióIl signor Bruschino
Rossini-by-Friedrich Lieder-1822.jpg
Gioachino Rossini per Friedrich Lieder (1822)
Forma musicalòpera i composició musical
CompositorGioachino Rossini
LlibretistaGiuseppe Maria Foppa
Llengua originalItalià
Font literàriaLa fils par Hasard (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry
Composició1813
GènereFarsa
ActesUn
Durada75'
Personatges
  • Bruschino (bufo) - Luigi Raffanelli
  • Gaudenzio (bufo), pare de Sofia - Nicola De Grecis
  • Sofia, filla de Gaudenzio (soprano) - Teodolinda Pontiggia
  • Florville, jove enamorat de Sofia (tenor) - Tommaso Berti
  • Filiberto, taverner (bufo) - Nicola Tacci
  • Marianna, criada (mezzosoprano) - Carolina Nagher
  • Bruschino fill, paper mínim (tenor) - Gaetano Dal Monte
  • Un delegato di polizia, (tenor) - Gaetano Dal Monte
  • Servitori (no parlen)
Instrumentació
Estrena
Data27 de gener de 1813
EscenariTeatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a CatalunyaAgost de 1964, als jardins de la Loggia de Senya Blanca de S'Agaró
Modifica dades a Wikidata

Il signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Giuseppe Maria Foppa, basat en La fils par Hasard (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 27 de gener de 1813. A Catalunya es va estrenar l'agost de 1964 als jardins de la Loggia de Senya Blanca, a S'Agaró.[1]

Última farsa d'un acte de les cinc que va compondre Rossini -composicions considerades durant molt de temps «menors» i només recentment reavaluades com a petites perles de la composició-, Il signor Bruschino és un clàssic de la comèdia d'errors, amb la confusió d'identitats, disputes familiars, baralles entre noies, i agnició final, preludi del final feliç inevitable. Escrit, com els altres quatre, per al Teatro Sant Moisè, aquesta es va veure afavorida per una magnífica primera simfonia.[2]

Origen i context

Rossini va fer els primers passos importants per l'òpera en un petit teatre, el San Moisè de Venècia, per al qual va escriure de 1810 a 1813 cinc farses: La cambiale di matrimonio (1810), L'inganno felice (1812), La scala di seta (1812), L'occasione fa il ladro (1812) i Il signor Bruschino (1813). Aquests tipus de peces curtes eren populars a Venècia a finals del segle XVIII i principis del XIX. Les peces eren íntimes, amb un elenc de cinc a vuit cantants, sempre incloent una parella d'amants, aquí Sofia i Florville, almenys dues parts còmiques, aquí Bruschino pare, Gaudenzio i Filiberto, i un o dos papers menors, aquí Marianna, Bruschino fill i un policia. L'estil exigia molta comèdia visual improvisada pels intèrprets, i sovint un "tic" lingüístic compulsiu. Aquí, Bruschino fill sovint repeteix la frase Oh, és tan càlid!. Les farses de Rossini tenen també un significatiu element sentimental. En general, s'ha descrit com una comèdia musical vivaç i ràpida, amb una partitura graciosa que revela rastres encara de Cimarosa i fins i tot de Mozart.[3]

La farsa en un acte va reunir un gran èxit entre 1797 i 1813 a Venècia, on es conreava assíduament als teatres «menors» com el San Moisè, el San Benedetto i el San Luca. Amb l'excepció evident de Rossini i Donizetti, la resta d'autors d'aquest gènere operístic actualment només són coneguts per l'estret cercle d'especialistes: entre els noms que es repeteixen són recordats Giovanni Simone Mayr, Ferdinando Paer, Giuseppe Farinelli, Pietro Generali o Giuseppe Nicolini, Van destacar entre els llibretistes Giuseppe Foppa i Gaetano Rossi.[4]

Retrat de Maurice Ourry, coautor de l'obra de teatre Le fils par hasard, ou Ruse et folie, en la qual es basa el llibret

Les farses, sovint basades en peces ja representades a l'altre cantó dels Alps, se centraven en curts i repetitius nuclis dramàtics òbviament de temes candents com els conflictes generacionals, la recerca de noves formes de la moralitat i l'equilibri social i econòmic. De fet, aquestes breus obres constituïen un moment molt important en l'experimentació de noves sensibilitats al segle XIX. Se les solia fer en general en parelles (una de les dues farses podia substituir-se per un acte extrapolat d'un dramma giocoso en dos actes) i en general eren interrompudes per dos balls, un a la meitat i un altre al final de l'espectacle, i algunes vegades eren reemplaçats per concertoni o interludis corals. Sovint, sobretot per carnaval, l'espectacle s'allargava fins i tot amb tómboles i improvisacions poètiques.[4]

És en aquest context en què va néixer Il signor Bruschino, cinquena i última de la sèrie de les farses de Rossini, i de lluny la més coneguda. Va ser encarregada per Antonio Cera, empresari intel·ligent i perspicaç, que es va afanyar a proposar a Rossini un contracte per tres farses després de l'acollida festiva de L'inganno felice el gener de 1812.[4]

El llibret, basat en l'obra de teatre en francès Le fils par hasard, ou Ruse et folie (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry, és del llibretista italià Giuseppe Maria Foppa, un versàtil i prolífic escriptor a Venècia que va escriure alguns centenars de llibrets. Per Rossini va escriure els llibrets de les tres farses, llavors populars a Venècia, i el llibret per al drama Sigismondo per a La Fenice.[5]