Guerra dels Segadors

Battle icon gladii.svgGuerra dels Segadors
"Corpus de Sang" de H.Miralles (1910)
"Corpus de Sang" H.Miralles(1910)
Datesdel 7 de juny de 1640
al 13 d'octubre de 1652
EscenariPrincipat de Catalunya
ResultatLa revolta catalana és sufocada. La Monarquia espanyola cedeix els territoris de la Catalunya Nord a la Monarquia francesa
ConseqüènciesTractat dels Pirineus, que parteix Catalunya
Bàndols
Escut del monarca d'Espanya, dinastia Habsburg (1580-1668) Monarquia d'EspanyaBandera de Catalunya Principat de Catalunya
Regne de França Regne de França
Comandants
Estendard del monarca d'Espanya, dinastia Habsburg (1580-1668) Felip IV de Castella
Estendard del monarca d'Espanya, dinastia Habsburg (1580-1668) Pedro Fajardo
Estendard del monarca d'Espanya, dinastia Habsburg (1580-1668) Joan Josep d'Àustria
Bandera de Catalunya Pau Claris
Bandera de Catalunya Francesc de Tamarit
Bandera de Catalunya Josep Margarit
Regne de França Philippe de La Mothe
Regne de França Armand Maillé-Brézé
Mapa de tots els punts
OSM, Google, Bing
Descarrega format KML

La Guerra dels Segadors (o Guerra de Separació) és el conflicte bèl·lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652, i que tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus de l'any 1659 entre Espanya i França, que separava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part del comtat de Cerdanya, que passaren així a mans franceses.[1]

Causes

Els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven provocaren un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII.

A Catalunya es veié agreujat pel malestar que generà a diferents contrades catalanes la presència de tropes castellanes durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació.

Un altre detonant fou la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.

El comte-duc Olivares, primer ministre o favorit de Felip IV de Castella i III d'Aragó, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona per fer front a la política expansionista dels Àustries a Europa, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.

El 1638, el canonge de la Seu d'Urgell Pau Claris, conegut per la seva lluita contra els bisbes no catalans que sempre col·laboraven amb la corona, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular.

Al voltant del 1639, les dues causes s'entroncaren i es produí la identificació i solidaritat dels pagesos amb l'actitud de recel polític de les autoritats. Així s'anà configurant la doctrina política de l'aixecament i la ideologia popular de la revolta. Però la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, cada vegada més important, tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.

El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. Però malgrat les lleis catalanes, el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, alhora que era una càrrega fiscal sobre la pagesia i tot Catalunya en patí les conseqüències. Aquest fet comportà abusos de la soldadesca a la població i produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.[2] Poc a poc s'estengueren a les poblacions més grans, com a Barcelona, cap i casal, on també van intentar allotjar la tropa i el Consell de Cent, govern municipal, s'oposà fermament[3]