Guerra de Successió Espanyola

Battle icon gladii.svgGuerra de Successió Espanyola
El Duc de Marlborough  signant el despatx a la Batalla de Blenheim(Oli de Robert Alexander Hillingford)
El Duc de Marlborough
signant el despatx a la Batalla de Blenheim
(Oli de Robert Alexander Hillingford)
Dates17011713/1715
EscenariEuropa i Amèrica del Nord
ResultatTractat d'Utrecht (1713)
Tractat de Rastatt (1714)
Tractat de Baden (1714)
Tractat de Viena (1725)
* Divisió de la Monarquia Hispànica
* Anihilació de la Corona d'Aragó
* Destrucció de l'hegemonia de França
* Domini d'Itàlia pel Sacre Imperi Germànic
* Hegemonia mundial de Gran Bretanya
Bàndols
Dues Corones Borbòniques

Pavelló reial del Regne de França Regne de França
Ducat de Màntua Ducat de Màntua
Ducat de Mòdena Ducat de Mòdena
Ducat de Savoia Ducat de Savoia[nota 1]
Rin del Nord - Westfàlia Arquebisbat de Colònia
Baviera Ducat de Baviera
Hongria Regne d'Hongria
Escut Felip V Monarquia Hispànica

Gran Aliança de La Haia

Gran Bretanya Gran Bretanya[nota 5]
República de les set Províncies Unides Províncies Unides
Sacre Imperi Romano Germànic Sacre Imperi Germànic

Regne de Portugal Regne de Portugal[nota 6]
Ducat de Savoia Ducat de Savoia
Estats Papals Estats Papals[nota 7]
Lliga Grisona Lliga Catòlica Grisona
Creu Hugonot Hugonots (França)
Escut Carles III Monarquia Hispànica

Comandants en cap
Exèrcits Borbònics

Regne de França Nicolas Catinat
Regne de França Duc de Villeroy
Regne de França Duc de Vendôme
Regne de França Duc de Roannais
Regne de França Duc de Villars
Regne de França Duc de Boufflers
Regne de França Duc de Tallard
Regne de França Duc de Noailles
Regne de França Duc d'Orleans
Regne de França Duc de Berwick
Regne de França Comte de Marsin
Baviera Príncep de Baviera
Transsilvània Príncep d'Hongria
Felip V Comte de Tessé
Felip V Cavaller d'Asfeld
Felip V Marquès de Villadarias
Felip V Marquès de Bay
Felip V Duc de Popoli

Exèrcits Confederats

Regne Unit Duc de Marlborough
Regne Unit Duc d'Ormonde
Sacre Imperi Romanogermànic Eugeni de Savoia
Sacre Imperi Romanogermànic Marquès de Baden
Duc de Savoia Duc de Savoia
Marquès de Les Minas Marquès de Les Minas
Arxiduc Carles Príncep de Darmstadt
Arxiduc Carles Comte de Peterborough
Arxiduc Carles Comte de Galway
Arxiduc Carles Comte d'Starhemberg
Principat de Catalunya Antonio de Villarroel
Principat de Catalunya Rafael Casanova

Forces
373.000 homes[1]232.000 homes[2]
Mapa de tots els punts
OSM, Google, Bing
Descarrega format KML

La Guerra de Successió Espanyola (17011713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees, i és considerada un dels primers conflictes globals.[3]

A la Guerra de Successió, hi destacaren com a generals el Duc de Villars, el Duc de Berwick, el Duc de Marlborough, i el príncep Eugeni de Savoia.

El 1700, Carles II de Castella i d'Aragó va morir reconeixent com a hereu universal Felip de Borbó, duc d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella i IV d'Aragó. La guerra va començar perquè l'emperador Leopold I va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, Anglaterra, Portugal i les Set Províncies Unides dels Països Baixos van aliar-se amb l'Imperi per oposar-se a l'expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s'inscriu dins d'allò que alguns historiadors anglesos denominen la Segona Guerra dels Cent Anys, concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre 1689 i 1815.

La Guerra va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht[3] i el 1714 del Tractat de Rastatt,[4] en aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues corones; l'Imperi va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos. Tanmateix, malgrat que Lluís XIV va aconseguir situar el seu nét al tron espanyol, el Tractat d'Utrecht va significar la fi de l'hegemonia francesa a Europa i va iniciar l'època de l'equilibri de poders que es mantindria fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Segons l'historiador Joaquim Albareda, qui va guanyar de debò va ser Anglaterra, que va aconseguir arrencar d'Espanya prebendes comercials a Amèrica i va aconseguir que França li'n fes d'altres i, a més, es quedés exhausta. També segons ell, la Guerra va marcar l'entrada d'Espanya en la decadència i va suposar la fi de la supremacia espanyola en l'ordre mundial.[5]

Dins dels regnes hispànics, la Corona de Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que, després de 1705, els estats de la Corona d'Aragó s'alinearen amb el pretendent Carles d'Àustria, que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella; a la Península, la guerra va durar fins al 1715, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V. Entre el 1702 i el 1715 van morir més d'1.200.000 combatents.[3]

Antecedents històrics

A causa de la seva constitució malaltissa i de les greus deficiències mentals i físiques que patí durant tota la seva vida, resultava del tot previsible que Carles II moriria sense descendència. Per tant, en totes les corts europees va començar a discutir-se la qüestió de l'herència dels dominis de la Monarquia Hispànica (Castella, la Corona d'Aragó, les colònies d'Amèrica, les possessions italianes i els dominis dels Països Baixos). Basant-se en el seu parentiu amb Carles II, dues nissagues reclamaven l'herència hispànica: la Casa de Borbó i la Casa d'Àustria.

Com a fill de la princesa castellana Anna d'Àustria, Lluís XIV era cosí germà de Carles II, per la qual cosa aspirava que la corona espanyola passés al seu fill Lluís; ara bé, com que Lluís també era l'hereu del tron francès, això obria la possibilitat d'una unió dinàstica hispano-francesa que hauria fet trontollar l'equilibri de les potències europees; a més, tant Anna com Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella i III d'Aragó i muller de Lluís XIV, havien renunciat als seus drets successoris en el moment de casar-se; tanmateix, aquestes renúncies estaven condicionades al pagament dels dots d'aquestes infantes, que no es van pagar mai.

El candidat alternatiu a Lluís XIV i els seus descendents era l'emperador Leopold I, també cosí germà de Carles II; a més, en el seu testament, Felip IV, pare de Carles II, havia concedit la successió hispànica a la Casa d'Àustria. Naturalment, si Leopold heretava els dominis hispànics, llavors es tornaria a formar la unió dinàstica amb què, al segle XVI, havia basat el seu poder Carles I de Castella, I d'Aragó i V del Sacre Imperi Romanogermànic.

El 1668, només tres anys després de l'ascens al tron de Carles II, Leopold I, qui aleshores encara no tenia fills, havia acceptat la partició dels dominis hispànics entre Àustries i Borbons tot i que Felip IV, mort el 1665, li havia concedit tota l'herència. Tanmateix, vint-i-un anys després, el 1689, Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia, quan va demanar ajuda a l'emperador en la Guerra de la Gran Aliança contra Lluís XIV, va prometre a Leopold I donar-li suport en la seva reivindicació de la totalitat de l'herència hispànica.

La balança de poder i els tractats de repartiment

Carles II, monarca espanyol de la Casa d'Àustria. La seva mort sense descendents, la preservació de la «Balança de poder», i la impossibilitat d'arribar a un acord satisfactori entre les potències emergents -França, Anglaterra i Holanda- portaren a l'esclat de la Guerra de Successió Espanyola quan aquest nomenà com a hereu al duc Felip d'Anjou -Felip V-, de la Casa de Borbó, amb la condició que mantingués l'herència íntegra i renunciés al tron de França.

El regnat de Carles II (1665-1700), el darrer monarca espanyol de la Casa d'Àustria, es veié caracteritzat per les guerres contínues que llançà la França absolutista de Lluís XIV contra les possessions europees de la monarquia espanyola. A la Guerra de Devolució (1667–1668) seguí la Guerra francoholandesa (1672-1678), i després la Guerra de la Lliga d'Augsburg (1688-1697). L'expansionisme agressiu francès ja no podia ésser aturat per la monarquia espanyola en solitari, i aquesta va haver de recórrer contínuament a aliances amb països protestants -Anglaterra i Holanda-, que com França eren les potències emergents a Europa. En aquelles guerres, i amb els subsegüents tractats de pau, es forjà el concepte de la «Balança de poder», el qual proposava que, per mantenir la pau a Europa, s'havia d'evitar que cap de les potències fos més poderosa que les altres, mantenint-se així en equilibri. Però la mort sense hereus de Carles II amenaçava la balança de poder a Europa, perquè tant si la Monarquia d'Espanya era per la Casa de Borbó com si era per la Casa d'Àustria, en tots dos casos es formaria una nova superpotència tan poderosa que trencaria la «Balança de poder». Per aquesta raó, el tema de la successió hispànica va anar esdevenint cada cop més candent.

Llavors Anglaterra i França, esgotades ambdues per les guerres i tractant d'evitar-ne una altra, decidiren fer tractats de repartiment trossejant la Monarquia d'Espanya. Al Tractat de la Haia es reconeixia un candidat de consens com a hereu de la corona espanyola: Josep Ferran de Baviera. Com que no pertanyia ni a la Casa d'Àustria ni als Borbó, sinó a la dinastia Wittelsbach, l'amenaça d'una unió dinàstica dels regnes hispànics amb França o amb l'Imperi —que trencaria la «Balança de poder»— quedava esvaïda. Per compensar els drets dinàstics de la Casa de Borbó i de la Casa d'Àustria, els dominis espanyols als Països Baixos i Itàlia serien repartits entre Lluís XIV i Leopold I. Així, malgrat que aquests dos candidats principals estaven disposats a renunciar als seus drets en favor d'aspirants més joves de les seves cases com ara l'arxiduc Carles d'Àustria, fill segon de Leopold I, o el duc d'Anjou, nét de Lluís XIV, finalment Josep Ferran de Baviera esdevingué el candidat preferit d'Anglaterra i dels Països Baixos. Aquesta fou una decisió presa sense haver consultat ningú de la cort espanyola, on l'única preocupació era evitar el trossejament de la Monarquia d'Espanya; per això, quan el Tractat es va donar a conèixer, Carles II nomenà hereu Josep Ferran de Baviera, però deixant clar que li corresponia la totalitat de l'herència i no només la part que Anglaterra i França havien repartit. Però Josep Ferran de Baviera va morir sobtadament víctima de la verola (febrer, 1699) amb la qual cosa va haver de tornar a plantejar-se la qüestió successòria i com preservar l'equilibri de poders.

El 1700, Anglaterra i França ratificaren el Tractat de Londres, pel qual l'arxiduc Carles d'Àustria heretava tots els dominis hispànics menys les possessions d'Itàlia, que passaven a França; aquest tractat va desplaure Leopold I, que, a més de no haver-hi pres part, estava interessat precisament en l'obtenció de les possessions italianes.

Les intrigues a la cort de Madrid

Els pretendents

Les intrigues cortesanes a Madrid corrien paral·leles encapçalades pel «partit francès», els partidaris de l'entronització de la Casa de Borbó.[nota 8] Entre 1698 i 1699 Froilán Díaz de Llanos, el confessor personal del rei, li practicà a Carles II tres exorcismes; interrogats els dimonis que el posseïen, aquests declararen que efectivament el rei era víctima d'un malefici que el tenia embruixat, i que els principals responsables n'eren la seva muller Marianna de Neuburg, i el primer ministre el comte d'Oropesa, oposats tots dos a l'entronització de la Casa de Borbó. Poc després esclatà a Madrid el Motín de los gatos (28 d'abril, 1699,) que provocà la caiguda definitiva del primer ministre antiborbònic comte d'Oropesa. Aleshores, fou transcendental la influència que el cardenal Portocarrero exercí en la redacció del testament final de Carles II.[nota 9] El març de 1700 Lluís XIV informà el seu ambaixador a Madrid duc d'Harcourt que havia signat el nou tractat de repartiment.[6] El 20 de maig li ordenà que l'exposés davant Carles II argumentant-li que, com que no havia nomenat un successor de la Casa de Borbó, estava prenent mesures per defensar els drets dinàstics de la seva nissaga a quedar-se almenys una part de l'herència.[6] El 13 de juny de 1700 l'ambaixador francès informà a Lluís XIV que la publicació del tractat havia sorprès a molts i els havia inclinat a declarar-se partidaris de la Casa de Borbó[6] perquè l'única voluntat dels mandataris espanyols era evitar, fos com fos, el trossejament de la Monarquia d'Espanya.[7] Creien que entronitzant a la Casa de Borbó i aliant-se amb la primera potència de l'Europa del segle XVII -la França de Lluís XIV- seria l'única manera d'aconseguir mantenir la integritat territorial de la monarquia espanyola. Finalment l'octubre de 1700 el partit francès encapçalat pel cardenal Portocarrero aconseguí que Carles II nomenés hereu en tots els seus regnes, estats i senyories a Felip de Borbó, nét del rei de França, amb la condició que havia de mantenir íntegra l'herència i renunciar al tron de França. Carles II morí l'1 de novembre de 1700.