Franquisme

Franquisme
Flag of Spain (1931 - 1939).svg
1939 – 1975Flag of Spain (1977 - 1981).svg
de}}}Franquisme
BanderaEscut
Lema nacional: Una, grande y libre
(en català Una, gran i lliure)
Himne nacional: Marxa Reial
Informació
CapitalMadrid
Idioma oficialCastellà
MonedaPesseta
Història
Fi de la Guerra Civil espanyola1 d'abril de 1939
Mort de Francisco Franco20 de novembre de 1975
Forma de governDictadura
Caudillo de España
 • 1939-1975:Francisco Franco
Modifica dades a Wikidata

El franquisme va ser un règim polític autoritari i dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975, i també és anomenada com a tal la ideologia en què es basà.[1] Basat en el lideratge del general Francisco Franco Bahamonde, el franquisme va néixer amb la victòria militar a la Guerra Civil espanyola. El seu poder es va fonamentar en el control de tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic, el Movimiento Nacional, i de l'exèrcit. Les corts franquistes no van tenir iniciativa legislativa, perquè Franco concentrava el poder executiu i el legislatiu en un govern altament centralitzat,[2] trencant-se, doncs, el principi de separació de poders propi d'un règim democràtic. Un potent aparell policíac que perseguia els membres dels partits i dels sindicats clandestins i un fort aparell propagandístic són dues característiques més del franquisme.

Tot plegat va configurar un règim molt personalista que no va sobreviure a la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975.

Característiques del règim

Partit únic

És una dictadura en sentit estricte, on no hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part dels procuradors a Corts (mancades d'iniciativa legislativa) van ser designats directament per Francisco Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.

Intervencionisme econòmic

L'estat franquista va ser capitalista, però amb un gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, que va intentar millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però l'Estat estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema autoritari, intervencionista i controlador deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions.

El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i, per tant, estaven prohibides. A partir dels anys 50, Franco va anar suavitzant l'intervencionisme del règim, l'autarquia, per sortir de la crisi econòmica i assegurar el suport i les inversions dels aliats occidentals.

La creu del Valle de los Caídos s'aixeca sobre la tomba de Franco

Ideologia: el nacionalcatolicisme

El franquisme, a diferència d'altres moviments de caràcter totalitari, com el feixisme italià i el nazisme, no va aportar una ideologia pròpia ben definida ni innovadora. El franquisme es basava en la ideologia dels que donaren suport al cop d'estat del 18 de juliol de 1936 de caràcter militar (el "glorioso alzamiento nacional"). Les bases ideològiques del règim van ser les dels sectors tradicionalistes conservadors i feixistes.

L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera de Falange, partit que va suposar un intent d'imitació a Espanya del feixisme italià. Franco, un cop mort Primo de Rivera durant la Guerra Civil espanyola, va desactivar l'amenaça que aquest moviment podria suposar per al seu lideratge, primer obligant la Falange a fondre's amb el carlisme dins un partit únic —la Falange Española Tradicionalista y de las JONS— i posteriorment apartant els caps falangistes dels primers llocs de responsabilitat política.

El franquisme va consistir, bàsicament, en una defensa estricta de la confessionalitat catòlica de l'Estat, de la propietat privada, de l'estructura familiar tradicional, una visió militarista de la vida política i una animadversió intensa envers el comunisme i el sistema democràtic de partits, que eren vists com els grans enemics d'aquells valors. Va ser, doncs, un moviment polític plural en el qual Franco era el moderador i el líder indiscutible —el Generalísimo—. A més, el gran pragmatisme de Franco va permetre que el règim s'anés adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins al 1945, amb la derrota dels nazis en la segona guerra mundial, serà un règim de tipus feixista en sentit estricte; després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.

L'Església Catòlica, al principi de la Guerra Civil espanyola va ser un baluard del franquisme, malgrat alguna excepció inicial com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir a l'exili. L'església s'havia sentit atacada per la República i Franco es va presentar com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L'Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'Església Catòlica Espanyola viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.

L'amalgama ideològica que el règim va utilitzar per a consolidar-se ha rebut sovint en la bibliografia acadèmica el nom de nacionalcatolicisme, en virtut de dos dels pilars bàsics de la ideologia del règim: la defensa aferrissada de la unitat espanyola, identificada amb la llengua castellana i contrària a qualsevol reconeixement d'altres realitats nacionals —aspecte que l'apartava de les aspiracions dels carlins que, tot i defensar la unitat espanyola, volien un reconeixement de les regions històriques— i la identificació total entre Església Catòlica i estat.[3]

L'aparell propagandista

Van ser trets característics del franquisme un fort ús de l'aparell propagandístic basat en el control dels mitjans de comunicació, que difonien la ideologia del règim, l'ús de la censura i el control de l'ensenyament.