Felip V d'Espanya

Infotaula de personaFelip V d'Espanya
Felipe V de España.jpg
Retrat oficial de Felip V d'Espanya (1723), obra del francès Jean Ranc conservada al Museu del Prado
Nom originalPhilippe V
 Rei d'Espanya
15 de novembre de 1700 – 15 de gener de 1724

6 de setembre de 1724 – 9 de juliol de 1746
Dades biogràfiques
Naixement19 de desembre de 1683
Versalles
Mort9 de juliol de 1746(1746-07-09) (als 62 anys)
Madrid
SepulturaLa Granja de San Ildefonso
ReligióEsglésia Catòlica
Dades familiars
DinastiaHouse of Bourbon (Spain)
CònjugeMaria Lluïsa de Savoia (1701-1714)
Isabel Farnese (1714-1746)
Fills
ParesGran Delfí Lluís de França
Maria Anna de Baviera
Germans
Premis i reconeixements
Signatura

Escut d'armes de Felip V d'Espanya
Modifica dades a Wikidata

Felip V d'Espanya, dit l'Animós (el Animoso en castellà), també conegut com a Felip V de Castella i IV d'Aragó, i com Felip d'Anjou, títol que va ostentar abans de convertir-se en rei, (Versalles, França, 19 de desembre de 1683 - Madrid, Espanya, 9 de juliol de 1746) va ser monarca d'Espanya del 1700 al 1746, amb una breu interrupció el 1724, durant la qual va regnar el seu fill Lluís.

Va ser designat monarca d'Espanya en el testament de l'últim Habsburg hispànic, Carles II. L'inici del seu regnat es va veure marcat per la Guerra de Successió Espanyola, que a més d'un enfrontament entre ell i el pretendent austríac l'arxiduc Carles, va convertir-se en una contesa internacional entre les principals potències del moment. Tanmateix també va tenir un matís de guerra civil dins de la Monarquia espanyola, entre els partidaris borbònics i els austriacistes, generalment separats, amb matisos, entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, respectivament. La fi de la guerra consolidaria Felip V en el tron espanyol, però a costa d'entregar els territoris espanyols extrapeninsulars en el tractat d'Utrecht (1713) i el de Rastatt (1714) a les potències aliades. Després de la reconquesta dels estats de la Corona d'Aragó, els ministres de Felip V aboliren les institucions pròpies de govern, furs i constitucions d'aquells, i tot llur ordenament jurídic de dret públic, posant-los sota l'administració del Consell de Castella, i implantaren l'absolutisme borbònic amb els decrets de Nova Planta.

La resta del seu regnat el determinà la política de l'absolutisme, de caràcter centralista i uniformista, a imatge de França, amb poques convocatòries de les corts de Castella. Més endavant, Felip apostaria per seguir les directrius de Julio Alberoni i d'Isabel Farnese, la seva segona esposa, en vistes a recuperar els territoris italians que havia cedit a la pau d'Utrecht a canvi de mantenir-se ell a la corona espanyola, una política que fracassaria. El 1724 va abdicar en el seu fill Lluís, que seria rei poc més de set mesos a causa de la seva mort prematura per verola. La minoria d'edat del següent en la línia, Ferran, va crear un debat i Felip V al final va tornar a ocupar el tron. El segon regnat estaria marcat pels pactes de família amb la branca francesa dels Borbons, la voluntat de reconciliació amb el Sacre Imperi i els Habsburg, i un seguit de conflictes bèl·lics a nivell europeu.

Aspecte

Físicament, Felip V era d'estatura mitjana, tenia els ulls blaus i el cabell ros.[1] Alguns dels contemporanis a la seva arribada al tron d'Espanya comenten que, en realitat, el nou monarca no es diferenciava gaire físicament del seu antecessor, Carles II, si bé era més robust i estava molt més ben educat.[2][3] Cal esmentar que el pas dels anys i la progressió de la malaltia mental que patia, el van desmillorar molt, i el duc de Saint-Simon així ho testimonia el 1721:

« (castellà) La primera ojeada que eché al Rey [...] me asombró tanto que tuve necesidad de hacer grandes esfuerzos para recobrarme. Ningún vestigio noté del duque de Anjou en aquel semblante alargado, distinto, y que decía mucho menos que cuando salió de Francia. Parecía muy encorvado, dismunuído, sacando la barbilla hacia afuera, muy adelante del pecho, los pies muy juntos hasta tocarse y pisarse cuando andaba y las rodillas estaban a más de quince pulgadas una de otra [...]. Lo que me hizo el honor de decirme estaba bien dicho, pero tan lentamente [...], con un aire tan bobo, que quedé confundido. Una chaqueta sin dorado alguno, de un paño burdo moreno, no mejoraba su cara ni su presencia. (català) La primera ullada que vaig fer al Rei [...] em va sorprendre tant que vaig tenir la necessitat de fer grans esforços per recobrar-me. Cap vestigi vaig notar del duc d'Anjou en aquell semblant allargat, distint, i que deia molt menys que quan va sortir de França. Semblava molt encorbat, disminuït, traient la barbeta cap a fora, molt endavant del pit, els peus molt junts fins a tocar-se i trepijtar-se quan caminava i els genolls estaven a més de quinze polzades una de l'altra [...]. Allò que va fer l'honor de dir-me estava ben dit, però tan lentament [...], amb un aire tan babau, que vaig quedar confús. Una jaqueta sense cap daurat, de drap bast bru, no millorava la seva cara ni la seva presència. »
— Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon; extret de González Cremona, 1998[4] i Zavala, 2007[5]

Havia estat educat per François Fénelon, la qual cosa li va garantir una cultura general, incloent-hi coses d'Espanya i el caràcter dels seus habitants, i un cert grau de liberalisme.[1][6][7] D'altra banda, Felip era fervorosament religiós, de fe indestructible i d'una gran devoció a Déu; d'esperit recte, temia el Diable i s'allunyava del vici. Aquesta consciència religiosa no només es traduïa en uns escrúpols ordinaris per a la seva vida personal, sinó que els va estendre a la vida pública i els deures de la monarquia.[2][3] Aquesta faceta seva li va impedir consumar abans del matrimoni -als divuit anys Felip era encara verge-,[8] i va impedir que després tingués cap amant.[9]

Com la majoria dels seus avantpassats, Felip tenia un insaciable desig sexual, el qual estimulava amb afrodisíacs de l'època.[10] La seva primera esposa, Maria Lluïsa de Savoia, fins i tot ja quan estava malalta de mort per escròfules, no va poder descansar cap dia. El metge de Felip V així ho relata:[9]

« (castellà) El sexo todo lo anulaba en él. Fue el marido más asiduo, más marido que se haya visto nunca, encarnizado, implacable de exigencia amorosa [...] Su primera mujer, enferma de muerte, perdida de humores fríos, disuelta y cubierta de llagas, no tuvo tregua ni un solo día. (català) El sexe tot ho anul·lava en ell. Va ser el marit més assidu, més marit que s'hagi vist mai, aferrissat, implacable d'exigència amorosa [...] La seva primera esposa, malalta de mort, perduda d'humors freds, dissolta i coberta de nafres, no va tenir treva ni un sol dia. »
— Extret de: Zavala, José María, 2007[9]

Sobre el seu caràcter, si bé inicialment es va veure Felip com una persona que mostrava enteresa i un gran valor en el camp de batalla -que li va valer el sobrenom de «l'Animós»-, el cert és que poc després cauria en una malaltia depressiva que el canviaria totalment.[11] A més a més, com el seu pare, Felip V va patir de mutisme: rarament parlava si no era per allò estrictament necessari;[12] era abúlic, fred envers els altres i no s'interessava realment pels assumptes de govern; no tenia un gran sentit de l'autoritat i, tanmateix, no es parava a pensar les decisions.[3]

Malaltia mental

Carlo Broschi, Farinelli, en un retrat de Giaquinto (c. 1755), va servir a Felip V i, especialment, a Ferran VI, que patia el mateix mal que el seu pare. Tingué una bona posició a la cort i grans privilegis. Tot i la seva influència, mai va voler intervenir en política.[13][14]

Dins del seu retrat, cal tenir molt en compte la malaltia que va patir durant la seva vida, i que va fer acte de presència en Felip quan només tenia divuit anys.[9] S'esmenta a l'època, que Felip V va patir de melangia[3] i de mania, per tant, una malaltia maniacodepressiva,[15] que s'ha identificat com una neurastènia,[16] herència familiar que li va transmetre el seu pare (i probablement també la seva mare, el comportament de la qual, que era hipocondríaca, el devia influenciar).[11] És evident que el rei va patir de trastorns psicològics, car així ho afirmen els seus contemporanis i els historiadors posteriors al regnat.[17] L'actitud de la medicina de l'època, que en aquell moment anomenava la malaltia de Felip com «vapors»,[18] va ser la de tractar el monarca de malalt mental, i es relacionaven aquests trastorns amb un signe de debilitat, la manca de caràcter o els seus vicis.[17] Els símptomes que patia Felip podien ser relacionats amb la depressió i la melangia, com l'angoixa o l'entristiment; i, d'altra banda, patia desequilibris que podien derivar, en alguns casos, en bogeria.[19] L'alienació de Felip era tal, que Isabel Farnese va fer venir Farinelli per intentar apaivagar els efectes de la malaltia,[18] el qual va rebre grans favors dels monarques, gràcies als efectes positius que tenia la veu del castrato sobre Felip.[12]

Els episodis de la malaltia, segons les fonts primàries, podien durar no només moments en concret, sinó mesos o, fins i tot, anys, raó per la qual resultava impossible amagar-la al públic, encara més si coincidia amb un fet polític important;[20] D'altra banda, les fonts secundàries, poc posteriors al regnat de Felip V, aporten una visió negativa i incideixen en la feblesa del monarca i els seus vicis, a causa, també, del control que va patir per part de les seves dues esposes. Les seves crisis l'inhibien dels seus deures de govern; moltes persones no entenien ben bé què l'afligia veritablement.[21] Per tant, a causa d'aquesta qüestió no es poden menystenir els efectes de la malaltia del rei en l'anàlisi del seu regnat,[17] car ell, com més avançava en edat, més afectat per la malaltia es veia; per això gradualment s'anava desentenent dels assumptes de govern, deixant-los en mans d'altri.[18]

Aquesta malaltia passaria al seu fill, el futur Ferran VI.[15]