Espanya

Per a altres significats, vegeu «Espanya (desambiguació)».
Infotaula de geografia políticaEspanya
Bandera d'EspanyaEscut d'Espanya
bandera d'Espanyaescut d'Espanya
Relief Map of Spain.png

HimneMarxa Reial

Lema«Plus Ultra»
Localització
EU-Spain.svg
40° N, 3° O / 40° N, 3° O / 40; -3
CapitalMadrid
Conté
Població
Total46.449.565* (2015)
Gentiliciespanyol, espanyola
Llenguacastellà, gallec, basc, català i occità
ReligióAconfessional
Geografia
Superfície505.990 km2*
Banyat peroceà Atlàntic i mar Mediterrània
Punt més altTeide  (3.718 m)
Punt més baixMina de Las Cruces  (-107 m)
Limita amb
Història
Fundació1479
Organització i govern
monarquia parlamentària
ExecutiuGovern d'Espanya
LegislatiuCorts Generals
• rei d'EspanyaFelip VI d'Espanya
• PresidentMariano Rajoy (2011)
JudicialTribunal Suprem d'Espanya
Membre de
Economia
PIB1.381.342.101.735* (2014)
PIB per càpita25.831,58* (2015)
Reserves totals50.411.867.873* (2014)
IDH0,702* (1980)
Monedaeuro (€, EUR) (2014)
Indicatius
Fus horari
Domini d'Internet.es
Prefix telefònic+34
Emergències112, 061 i 091
ISO 3166-1ES
NUTSES
Altres dades

WebLloc web oficial
  • incloent Catalunya
Modifica dades a Wikidata

Espanya o el Regne d'Espanya[1] (en castellà i gallec: Reino de España, en basc: Espainiako Erresuma, en occità: Reialme d'Espanha) és un estat[2] del sud-oest d'Europa, que ocupa la major part de la península Ibèrica, la qual comparteix amb Portugal, Gibraltar i Andorra. Amb una superfície de 504.030 km², Espanya és el segon estat més extens de l'Europa occidental i el sisè més poblat del continent europeu. Limita al nord-est amb França i el principat d'Andorra, a l'oest amb Portugal i amb l'oceà Atlàntic, amb el Mar Cantàbric al nord, i a l'est i al sud amb la mar Mediterrània. Pertanyen a Espanya també els territoris extrapeninsulars de les Illes Balears, a la mar Mediterrània, les illes Canàries a l'oceà Atlàntic i les ciutats de Ceuta i Melilla que limiten amb el Marroc al sud.

Amb la unió i conquesta de diversos regnes de la península Ibèrica, Espanya es va convertir, arran del descobriment d'Amèrica, la seva subsegüent conquesta i l'explotació dels seus recursos, en l'imperi més ric i extens del món del segle XVI al segle XVII. Posteriorment l'economia es va estancar, i amb la pèrdua de la majoria de les colònies el segle XIX, Espanya va entrar en un període de decadència econòmica i d'inestabilitat política i social. La Guerra Civil espanyola, de 1936 a 1939, va posar la nació al centre de l'escenari mundial,[3] a la fi de la qual es va aïllar durant quatre dècades de la dictadura de Francisco Franco, fins a la seva mort el 1975. Des d'aleshores, Espanya ha experimentat una extraordinària transformació política i econòmica. Per una banda, la democràcia s'ha consolidat, i la societat, profundament conservadora, ha evolucionat a una de molt més tolerant.[4] Per altra banda, amb l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea, l'economia ha passat d'una de les més pobres de la regió, cap a la novena més gran del món, amb una renda per capita del 90% de la mitjana dels quinze membres abans de la seva expansió, i amb estàndards de vida en l'actualitat superiors a Itàlia.[4]

La població espanyola és una mescla de diversos grups ètnics,[3] i l'Estat és geogràficament i culturalment divers.[3] Moltes i variades cultures, entre les quals, la castellana, la catalana, la lusitana, la gallega, la basca, l'àrab, la jueva i la roma, cadascuna contribuint al patrimoni artístic mundial, han conformat l'Espanya actual.[3]

Espanya s'ha constituït com a Estat social, democràtic i de dret, la forma de govern del qual és la monarquia parlamentària constitucional. Està integrat per diverses regions i nacionalitats,[5] totes les quals s'han constituït com a comunitats autònomes, les quals són la base de l'organització territorial. S'hi parlen diverses llengües: el castellà—oficial a tot l'Estat—així com el català (oficialment anomenat "valencià" a la Comunitat Valenciana), el basc, l'occità (en la seva variant aranesa) i el gallec, cooficials a les comunitats on són pròpies, així com l'asturlleonès (parlat a Lleó, Astúries, Cantàbria i Extremadura) i l'aragonès (parlat a l'Aragó), sense reconeixement oficial.

Toponímia

El nom d'Espanya es deriva del llatí Hispania, "Hispània", amb el qual els romans designaven geogràficament la península Ibèrica. El nom d'Iberia, era la denominació preferida pels autors grecs per referir-se al mateix territori. Tanmateix, les arrels del terme Hispània no són llatines, per la qual cosa, del seu origen, se n'han formulat diverses teories.

La hipòtesi més acceptada diu que Hispania prové del fenici i-spn-ya, terme documentat des del segon mil·lenni aC en inscripcions ugarítiques. Els fenicis van construir la primera civilització no ibèrica que va arribar a la península per a expandir llur comerç i que va fundar, entre altres ciutats, Cadis, la més antiga d'Europa occidental.[6] Els romans van adoptar aquesta denominació dels cartaginesos vençuts, interpretant el prefix i com a "costa", "illa" o "terra", i ya com a "regió". El lexema spn, que en hebreu, llengua molt propera al fenici, es pot llegir com a saphan es va traduir com a "conills"—tot i que en realitat es refereix al damà, un procàvid d'aspecte similar al conill que habitava la regió. Els romans, per tant, van designar Hispània com a "terra plena de conills", segons es pot constatar en els escrits de Ciceró, Juli Cèsar, Plini el Vell, entre altres. Fins i tot en algunes monedes encunyades en època d'Adrià, figuraven personificacions d'Hispània com a dona asseguda i amb un conill als seus peus. En la mateixa línia, Isidor de Sevilla, en el seu llibre d'"Etimologies", postula que el terme té la seva arrel en Ispani, un topònim fenici-púnic de Sevilla, ciutat que els romans van denominar Hispalis.

Denari del fill de Pompeu amb l'al·legoria d'Hispània

L'historiador i hebraista Cándido María Trigueros va proposar en la Real Academia Sevillana de Buenas Letras, el 1767, una teoria alternativa, basada en el fet que l'alfabet fenici, com l'hebreu, no tenia cap vocal. Així, spn (sphan en hebreu i arameu, significaria en fenici, "el nord", una denominació que feia referència a la situació geogràfica de la península en relació amb la costa africana, la ruta dels fenicis, i per tant i-spn-ya significaria la "Terra del nord". Una teoria contemporània, proposada per Jesús Luis Cunchillos, suggereix que l'arrel del terme span és spy, que vol dir "forjar o batre metalls", i que per tant, Espanya és la "Terra on es forgen metalls".[7]

A més de la teoria de l'origen fenici—tot i que el seu significat és discutit—al llarg de la història s'han proposat altres hipòtesis. Al començament de l'Edat moderna, Antonio de Nebrija va proposar que Hispània és una deformació de la paraula ibèrica Hispalis que significava la "Ciutat d'occident".[8] El segle XIX, Juan Antonio Moguel va proposar que el terme podria provenir de la paraula èuscar Izpania, que voldria dir "que divideix el mar", composta per les veus iz i pània,[9] tot i que el 1902, Miguel de Unamuno, va argumentar que per a alguns bascs, el nom es deriva de l'èuscar ezpaña, "llavi", en al·lusió a la posició de la península a Europa.[10]

Durant l'Edat mitjana, i com a evolució del terme geogràfic, Espanya comprenia tots els regnes de la península, des de Portugal, Galícia, Castella fins a l'Aragó. Tot i que diversos monarques hispànics havien fet ús del títol "Rei d'Espanya" o "Rei de les Espanyes", no seria sinó fins al regnat de Felip V de Castella i IV d'Aragó que el nom de "Rei d'Espanya" passa a substituir en exclusiva al del "Rei de Castella".