Barcelona

Aquest article tracta sobre Barcelona, capital de Catalunya. Vegeu-ne altres significats a «Barcelona (desambiguació)».
Infotaula de geografia políticaBarcelona
Barcelona
Bandera de BarcelonaEscut de Barcelona
Bandera de BarcelonaEscut de Barcelona
Barcelona collage.JPG

SobrenomLa rosa de foc, Cap i Casal de Catalunya i Ciutat Comtal
Localització
Localització de Barcelona.png
41° 22′ 57″ N, 2° 10′ 37″ E / 41° 22′ 57″ N, 2° 10′ 37″ E / 41.3825; 2.1769444444444
EstatEspanya
Comunitat autònomaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
És capital deBarcelonès, província de Barcelona i Catalunya
Districtes10
Conté
Població
Total1.608.746 (2016)
• Densitat15.881,01 hab/km²
Gentilicibarceloní, barcelonina
Geografia
Forma part deÀrea Metropolitana de Barcelona
Superfície101,3 km²
Banyat permar Mediterrània
Altitud9 m
Punt més altTibidabo  (512 m)
Limita amb
Història
Festa MajorLa Mercè
PatróEulàlia de Barcelona
Organització i govern
ExecutiuAjuntament de Barcelona
• AlcaldessaAda Colau i Ballano (2015)
Repr. plenari 
• Equip de govern11 BComú, 4 PSC
• Oposició10 CiU, 5 Cs, 5 ERC, 3 PP i 3 CUP
Indicatius
Codi postal08001–08042
Fus horariUTC+01:00
Prefix telefònic93
Codi INE08019
Codi IDESCAT080193
Altres dades
Agermanament

WebLloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

Barcelona és una ciutat i metròpoli a la costa mediterrània de la península Ibèrica. És la capital per antonomàsia de Catalunya,[1] essent-ho de la província de Barcelona i de la comarca del Barcelonès, i la segona ciutat en població i pes econòmic de la península Ibèrica.[2][3] El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. Per haver estat capital del Comtat de Barcelona, rep sovint el sobrenom de Ciutat Comtal. També, per haver estat la ciutat més important del Principat de Catalunya des d'època medieval, rep sovint el sobrenom o títol de cap i casal.[4]

Amb una població d'1.602.386 habitants (2014),[5] Barcelona és la ciutat més poblada del Principat i l'onzena de la Unió Europea, segona ciutat no capital d'estat després d'Hamburg. És el principal nucli urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 4.774.561 habitants,[6] i de l'àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 3.225.058 habitants[7] i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d'Afers Socials i Econòmics de l'ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d'habitants del món.[8]

Geografia

Localització

Foto de la Plaça d'Espanya des del Palau Nacional.

Situada a la costa de la mar Mediterrània, Barcelona s'assenta en una plana formada entre els deltes de les desembocadures dels rius Llobregat, al sud-oest, i Besòs, al nord-est, i limitada pel sud-est per la línia de costa, i pel nord-oest per la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo, 516,2 m, com a punt més alt) que segueix paral·lela la línia de costa encaixant la ciutat en un perímetre molt definit.

Aquesta serralada és una barrera que separa el pla de Barcelona de la Depressió Prelitoral Catalana. En el seu caient cap al mar, la serra ha deixat la presència de set turons, separats per diverses falles i dibuixats pel treball constant de les rieres i els torrents. Són uns contraforts avançats de Collserola, separats d'aquesta serra per una depressió que dóna origen a dues cubetes: al nord-est hi ha la vall d'Horta i al sud-oest la vall de Sarrià. Enmig, unint aquestes diverses estructures geogràfiques, hi ha el coll dels Penitents (170,4 m), punt de trobada de vells camins i que encara avui reuneix moltes vies de comunicació importants, com la ronda de Dalt, la carretera de Sant Cugat del Vallès, l'avinguda de Vallcarca i els carrers que condueixin cap al Coll i al Carmel.[9]

El més petit de tots aquests monticles és el Turó de Modolell (108 m), pràcticament engolit per la trama de carrers. Es pot percebre, al capdamunt de la plaça Adrià, el carrer Vallmajor, on hi ha el monestir de Santa Maria Magdalena, que queda una mica enlairat. En direcció al nord, un cop creuat el carrer de Muntaner i seguint pel carrer Gualves, es troba el Parc o Turó de Monterols (127,3 metres). En aquest cas, el caràcter muntanyós ja es fa més evident. El tercer turó és el del Putget o Putxet (182,63 metres), situat entre el carrer Balmes i l'avinguda República Argentina, per damunt de la ronda del Mig. Als seus peus s'estén la fondalada cavada per la riera de Vallcarca.[9]

Vistes a Barcelona des del Turó de la Rovira

Els turons pròxims són els més alts, ja que passen dels dos-cents metres. Formen el que serà conegut com el parc dels Tres Turons. D'oest a est, són: el de la Creueta del Coll (245,5 m), el Carmel (265,6 metres) i la Rovira (261,8 metres). Una nova riera, la d'Horta, tanca aquesta serralada. A l'altra banda hi ha el setè turó, el de la Turó de la Peira (138 metres), d'una mida més reduïda respecte als anteriors.[9]

A tocar del litoral, dominant el port, s'aixeca la muntanya de Montjuïc (177,72 metres),[10] i el mont Tàber de només 16,9 m, és el promontori on s'assenta el nucli històric de la ciutat.

El terme municipal de la ciutat limita, de sud a nord-est i en el sentit de les agulles del rellotge, amb els municipis del Prat de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Els dos primers i els dos últims són els municipis amb els quals manté un contacte més proper, amb una densa malla urbana contínua, mentre que Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès queden molt més separats, pel fet que la serralada litoral i el parc del Tibidabo actuen com a barreres naturals que dificulten la connexió entre aquests municipis i Barcelona.

Barcelona té una petita part del seu terme municipal al vessant del Llobregat de la serra de Collserola. Es tracta de part del Vallvidrera i de les Planes, a més de l'enclavament de Santa Creu d'Olorda, a cavall entre el Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

Línia de la costa

Evolució de la línia de la costa al districte de Ciutat Vella.

La línia de la costa de Barcelona ha canviat al pas del temps fins al punt que en l'època prehistòrica arribava on avui dia hi ha la plaça de Catalunya. Els terrenys sobre els quals s'assentà la Barceloneta no existien un segle i mig abans de la construcció d'aquest barri. Aquests terrenys són fruit de la formació de sediments de sorra arrossegada pels corrents marins provinents del nord i que foren contingudes per l'espigó del port construït el 1640. L'existència de l'illa de Maians (on actualment hi ha l'estació de França) contribuí a la fixació de la sorra i la formació de la llengua de terra base de la Barceloneta.[11]

Panoràmica de Barcelona presa des del parc del Putxet (tarda d'abril del 2008).

Clima

Climograma de Barcelona

Barcelona té un clima Mediterrani amb diferents i interessants matisos. El primer de tot és motivat per la seva situació a sotavent del flux dominant dels vents de ponent, el jet stream, en el que hauria de ser el moment de l'any més plujós en l'àmbit mediterrani, a sotavent, causant d'una poc freqüent pausa de precipitacions a l'hivern en el context mediterrani a l'hivern, notable alguns anys. D'altra banda, es ressent de les característiques d'un microclima urbà presentant fins a un màxim de 6'9 °C de diferència entre el centre de la ciutat i la perifèria,[12] i finalment, la seva situació al nord de la Conca Mediterrània li dóna característiques peculiars, com la brevetat de la sequera hidrològica i l'aparició amb certa regularitat de la neu en situacions d'entrada freda que al sud de la ciutat es resol amb dies freds i ventosos, no és gens freqüent que mentre a Barcelona cauen ruixats de neu a Tarragona el cel sigui clar i bufi impetuós el vent de mestral. Els hiverns són curts, frescs i relativament secs, amb un mínim secundari de precipitació infreqüent en el context mediterrani. Els mesos de gener i febrer les temperatures mitjanes ronden els 10 °C i les màximes mitjanes freguen els 13 graus. De mitjana, glaça entre un i 5 dies, més freqüentment a la part alta, Collserola, i als barris propers Besòs. I no s'assoleixen els 10° durant les entrades fredes i en dies coberts, entre uns 10 i 15 dies en tot el període hivernal. Els estius són relativament secs però amb humitat mitjana de l'aire elevada, llargs i càlids (al juliol i a l'agost les temperatures màximes diàries no acostumen a superar els 30 °C perquè hi bufa el vent de mar cap a terra,el característic llebeig. La màxima temperatura registrada a la ciutat va ser de 39,9 °C, al barri del Raval i 39,8 °C[13] a l'Observatori Fabra, a uns 450 m d'altitud al Tibidabo, i per tant no gaire representatiu del clima del pla de Barcelona, la temperatura mínima va ser de -10 °C, registrada al mateix observatori.

Barcelona vista des de Badalona el matí del 9 de març del 2010 després de la nevada més forta des del 1993

Les glaçades no es produeixen quasi mai al centre de la ciutat, però als municipis propers i al Tibidabo hi són més freqüents. La neu també és un fenomen estrany a la ciutat. Hi neva anualment de mitjana un dia a la part baixa i progressivament més amunt hi augmenten fins als quasi 5 del cim del Tibidabo. De nevades, però, que deixen rastre, 'agafen' a terra, hi cauen de mitjana una cada 5 anys. Cal remarcar-ne la que va caure el Nadal de 1962,[14] que va ser la més abundant registrada. Esporàdicament ha anat nevant al llarg dels anys a Barcelona, sent la dècada dels 80 una de les que més nevades va donar, cal remarcar també les nevades dels anys, 1993, 1999. El darrer episodi va ser el 8 de març de 2010[15] quan les acumulacions foren de 5–6 cm al centre i a les platges, 10–15 cm als barris alts de la ciutat i al voltant dels 30 cm al Tibidabo.

La pluviometria total anual està prop dels 600 litres. S'aprecien dos màxims de precipitació: la tardor (el més acusat) i la primavera (màxim secundari). El mes més plujós és octubre, amb uns 96 litres, seguit de setembre amb 76, que cauen sovint en forma de tempestes, gota freda. Els mesos més secs són el juliol (27 mm) i el febrer (38 mm). Hi ha una mitjana de 90 dies de pluja (comptant només els dies amb precipitació més gran de 0,1 litres) essent el mínim 1,9 dies de pluja al mes de juliol i el màxim 5,7 al maig.[16]