Atac a Pearl Harbor

Battle icon gladii.svgAtac a Pearl Harbor
Guerra del Pacífic
Campanya de conquesta japonesa
II Guerra Mundial
Les restes mig enfonsades del cuirassat USS Arizona després de ser bombardejat.
Les restes mig enfonsades del cuirassat USS Arizona després de ser bombardejat.
Data7 de desembre de 1941
LocalitatOahu
ResultatVictòria japonesa
Bàndols
Estats Units d'Amèrica Estats UnitsImperi del Japó Imperi del Japó
Comandants en cap
US Navy Husband E. Kimmel
Exèrcit nord-americà Walter Short
Marina japonesa Isoroku Yamamoto
Marina japonesa Chuichi Nagumo
Forces
8 Cuirassats
8 creuers
29 destructors
9 submarins
50 vaixells
390 avions
6 portaavions
9 destructors
2 cuirassats
2 Creuer pesant
1 Creuer lleuger
8 Petroliers
23 submarins
5 submarins nans
414 avions

L'atac a Pearl Harbor, o Operació Hawaii com era anomenada pel Quarter General Imperial, va ser un atac per sorpresa portat a terme per la Marina Imperial Japonesa contra la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii, durant el matí del 7 de desembre de 1941 (data hawaiana), el qual provocà de manera activa l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial i l'abandonament de la seva política d'aïllament. Es preparà com una acció preventiva per a evitar que la Flota del Pacífic pogués afectar la guerra d'invasió que el Japó preparava al sud-est asiàtic contra el Regne Unit i els Països Baixos. Quedant la flota neutralitzada, es podria trencar l'embargament estatunidenc al qual Japó estava sotmès des de feia un any. Un cop els Estats Units quedessin afeblits militarment, el Japó buscaria negociar una pau en condicions favorables. L'Alt Comandament Imperial no volia una guerra llarga, perquè els Estats Units, a diferència d'ells, podien afrontar una guerra de desgast.

L'atac, planejat per l'almirall Isoroku Yamamoto i dirigit pel vicealmirall Chuichi Nagumo, consistí en dues onades d'atacs aeris, amb un total de 353 avions llançats des de 6 portaavions japonesos. Els americans van ser agafats completament per sorpresa. Vuit cuirassats van ser enfonsats (dels quals se'n pogueren rescatar dos que tornaren posteriorment al servei actiu durant la guerra) i quatre més van quedar danyats. A més, altres vaixells menors (tres creuers, tres destructors i un dragamines) van ser enfonsats o danyats severament, a part de 188 avions destruïts, i unes baixes que van ascendir a 2.403 morts i 1.282 ferits. No obstant això, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i torpedes, i les instal·lacions de reparació i manteniment de vaixells i drassanes, a més de la base de submarins i l'edifici del quarter general (seu també de la secció d'intel·ligència) van escapar a l'atac. Les baixes japoneses van ser mínimes, de només 29 avions i 4 submarins de butxaca, amb 65 homes morts o ferits. Si bé l'atac se saldà amb una gran victòria per al Japó, no aconseguí assolir la victòria decisiva que necessitava.

El mateix dia 7 (dia 8 al Japó), l'imperi Japonès va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. L'atac havia tingut lloc sense una declaració de guerra formal (s'havia preparat perquè aquesta fos lliurada al govern estatunidenc pocs minuts abans que els avions japonesos iniciessin l'atac), i va fer que de cop i volta l'opinió pública estatunidenca passés de l'aïllacionisme a acceptar el fet d'entrar en la guerra com quelcom inevitable. La manca de la declaració de guerra faria que Roosevelt anomenés el 7 de desembre com . L'11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als Estats Units, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic i es va convertir en una veritable guerra mundial.

Antecedents

Des de la Primera Guerra Sinojaponesa del 1895, l'exèrcit japonès mirava cap a la Xina a la recerca dels seus recursos naturals, pressionant al govern per a procedir a una prompta ocupació. La resistència europea, principalment russa a compartir Xina va fer que el Japó hagués d'abandonar diversos guanys obtinguts en la guerra.[1] Japó respongué atacant per sorpresa la flota russa a Port Arthur, iniciant així la Guerra Russo-Japonesa de 1905, en la que el petit país asiàtic aconseguí vèncer al llavors major imperi del món, assegurant així la seva posició a la Xina.

La Gran Depressió generà pobresa al camp i atur a les ciutats. Tot i que van aparèixer moviments d'esquerra i de treballadors, al Japó encara foren més importants els moviments nacionalistes. Molts joves, molestos pels escàndols de corrupció, s'uniren a l'Exèrcit o a la Marina Imperial, al ser incapaços de donar suport a una revolta comunista contra l'Emperador.[2] Aquests joves oficials van constituir un poder polític oposat al poder civil, cada cop més independent d'aquest darrer, arribant fins i tot a assassinar al Senyor de Manxúria Zhang Zuolin el 1928 i a envair aquesta regió el 1931, sense notificar-ho al govern de Tokyo.

L'inici de la Segona Guerra Sinojaponesa el 1937 generà tibantor entre l'Imperi Japonès, els Estats Units i el Regne Unit. Els Estats Units i el Regne Unit van reaccionar davant les accions militars del Japó a la Xina imposant un embargament de metall en brut, seguit per un de petroli i, a més, enviant ajut militar de manera encoberta al govern del Kuomintang. Quan Japó ocupà la Indoxina francesa el 1940, les potències occidentals van respondre amb una congelació dels béns i el tancament del Canal de Panamà als vaixells japonesos. El petroli era essencialment important per al Japó, perquè no tenia recursos petroliers propis.

Aquestes mesures amenaçaven d'ofegar l'economia nipona, i per això s'iniciaren negociacions diplomàtiques per a aixecar-les. Les negociacions diplomàtiques van arribar al seu punt culminant amb la Nota de Hull del 26 de novembre de 1941, descrita pel primer ministre japonès Hideki Tōjō com un ultimàtum, perquè se'ls sol·licitava abandonar Xina. Els estatunidencs van declarar després de la guerra que no incloïen Manxúria quan es referien a la Xina, però això llavors no quedà clar per a Tōjō, que considerà que exigir la sortida de Manxukuo era un insult.[3]

Davant d'això, els líders japonesos van decidir que només els quedaven dues opcions: cedir davant les demandes dels Estats Units i el Regne Unit retirant-se de la Xina, o augmentar les dimensions del conflicte i intentar adquirir les fonts de petroli del sud-est asiàtic. Retardar la decisió només afebliria la posició japonesa, i finalment es decidiren per anar a la guerra.

Planificació de l'atac

Durant els anys 30, l'estratègia japonesa davant una eventual guerra amb els Estats Units consistia a permetre que la Marina dels Estats Units realitzés el primer moviment. Els submarins japonesos anirien atacant la flota estatunidenca des que sortissin de Pearl Harbor, disminuint la seva capacitat ofensiva, fins que, finalment, les restes de la Flota del Pacífic seria destruïda en una gran batalla naval entre Saipan i Iwo Jima.[4]

A l'agost de 1939, el Kaigun Taishō Isoroku Yamamoto va ser nomenat Comandant de la Flota Combinada del Pacífic. Durant la primavera de 1940, Yamamoto decidí modificar el pla de guerra després d'observar el progrés en les maniobres de portaavions. Yamamoto suggerí que un únic i fulminant atac contra Hawaii era una alternativa per intentar destruir la flota enemiga al Pacífic i així, poder ocupar les colònies europees i americanes, mentre els estatunidencs reconstruïen de nou la flota. L'almirall Yamamoto va encertar en predir que el Regne Unit, França i els Països Baixos no comptaven amb forces per a defendre les seves colònies pel fet d'estar involucrats en la guerra paral·lela a Europa.

Una estratègia similar, d'un únic atac per sorpresa i decisiu ja va ser la que va fer servir l'almirall Heihachirō Tōgō, quan atacà sense la declaració de guerra a la flota russa a Port Arthur, iniciant així la guerra russojaponesa. Aquell atac va permetre que el Japó tingués la superioritat naval durant la resta de la guerra. Un precedent més proper va ser la batalla de Tàrent, quan uns biplans britànic van llançar un atac des d'un portaavions, comandat per l'Almirall Andrew Browne Cunningham, molt més proper als objectius que la base principal britànica a Alexandria, inhabilitant la meitat de la flota italiana i forçant la seva retirada fins a Nàpols.

Yamamoto envià una delegació a Itàlia, que va concloure que una versió major i millor que la brillant maniobra de Cunningham podria forçar la flota estatunidenca a retirar-se fins a les seves bases a Califòrnia, i així donaria temps per a assolir l' Esfera de Co-Prosperitat del Gran Est Asiàtic, capturant les reserves petrolíferes de les Índies Orientals Holandeses, que els permetria incrementar la capacitat defensiva. Més important encara, la delegació tornà al Japó amb el secret dels torpedes de poca profunditat ideats pels enginyers de Cunningham.

A inicis de febrer de 1941, Yamamoto demanà (de manera no oficial) a l'almirall Takijiro Onishi, Cap de l'Estat Major de l'11a Flota Aèria, que estudiés la possibilitat de realitzar un atac amb portaavions contra Hawaii. Onishi passà l'encàrrec al Kaigun Chūsa Minoru Genda, l'opinió del qual era altament respectada pels resultats dels seus caces durant la guerra amb Xina.

Genda determinà que el pla tenia possibilitats d'èxit, si bé era molt arriscat. Això era suficient per a Yamamoto, ordenant al Kameto Kuroshima que organitzés un pla detallat. Kuroshima lliurà posteriorment un pla batejat Operació Kuroshima, on s'indicava que era necessari que la flota enemiga fos a Hawaii en el moment de l'atac així com que era estrictament necessari que la flota de portaavions japonesa arribés fins a la base naval enemiga sense haver estat detectada. Yamamoto, conscient del risc de l'empresa, declarà "Si fallem, millor que finalitzem la guerra". A l'abril, l'Operació Kuroshima va ser renomenada Operació Z, en referència a la bandera Z, emprada per l'Almirall Togo per indicar l'inici de l'atac japonès a la decisiva batalla de Tsushima.

El Kaigun Shōshō Ryunosuke Kusaka, Cap de l'Estat Major de la 1a Flota Aèria, rebé les notes de l'operació perquè l'usés com a pla operatiu. Kusaka decidí reescriure el pla amb l'ajut dels Kaigun Chūsa Minoru Genda i Tamotsu Oishi, que ja n'havien estudiat la viabilitat.

L'Almirall Isoroku Yamamoto

A inicis de setembre, els estrategs de la Marina Imperial Japonesa lliuraren els plans detallats de l'operació. La decisió d'usar quatre portaavions en lloc de sis va ser polèmica, generant la protesta de diversos alts oficials. El Kaigun Shōshō Tamon Yamaguchi, comandant de dos portaavions que havien quedat exclosos a l'operació (el Hiryū i el Sōryū), no només no es conformà de protestar al Kaigun Chūjō Nagumo, sinó que quan aquest rebutjà accedir a la seva petició, Yamaguchi li va fer una clau al voltant del coll. La intervenció de Kusaka va aconseguir calmar els ànims, i Yamaguchi finalment no va patir cap perjudici per la seva acció. Dies després, Nagumo va decidir finalment incloure també els dos portaavions de Yamaguchi.

Pel seu costat, el comandant de bombarders de l'Akagi, Kaigun Chūsa Mitsuo Fuchida, rebé el comandament de tots els bombarders dels portaavions.

L'atac depenia dels torpedes, però els models disponibles en aquells moments necessitaven aigües profundes quan eren llançats des de l'aire. El capità dissenyà un nou torpede, el "tipus 91", que podia ser llançat en aigües poc fondes. Aquest torpede causà la majoria dels danys a les naus americanes. Fuchida, Genda i Murata insistien en el fet que els torpedes haurien d'enfonsar-se a un màxim de 10 metres. Habitualment, els torpedes llançats des d'un avió, després d'enfonsar-se, seguien a una fondària de 20metres. Amb pràctica, els pilots milloraren, però no podien arribar als 10 metres requerits. Però, davant la desesperació, s'arribà a una solució innovadora, a més de senzilla: l'ús de torpedes amb boies de fusta, les quals li donarien una estabilitat major i el farien flotar[5][6] Un cop els pilots van començar a entrenar amb els nous torpedes modificats, els nivells de tocats ascendiren dràsticament fins a un 70%, millorant-lo en objectius estacionats.[7] Els tècnics d'armament japonesos també dissenyaren bombes de penetració al blindatge especials, incorporant aletes en projectils navals de 14 i 15 polzades. Llançades des d'uns 10.000 peus (~ 3000 m) serien capaces de penetrar les cobertes blindades dels destructors i dels creuers estatunidencs ancorats a Pearl Harbor.

El 5 de novembre de 1941, Yamamoto va emetre una ordre secreta, de 151 pàgines, on s'indicava l'estratègia a seguir per a envair les colònies aliades a l'Extrem Orient, mentre es portava a terme l'atac a Pearl Harbor. Poc després, Yamamoto va emetre una nova ordre, fixant el 8 de desembre com a data d'inici de les operacions. A Hawaii seria diumenge, 7, i la intel·ligència nipona havia informat que la flota s'estava a port els diumenges. També s'especificava que en el cas que la diplomàcia aconseguís resultats, l'atac es cancel·laria immediatament.

La tasca d'intel·ligència

En iniciar de la guerra europea, el Rikugun Shōsa Kumao Imoto va ser enviat al sud-est asiàtic. Imoto va fer el primer esbós de plans per a la invasió de Hong Kong i Singapur. També s'enviaren oficials a Sumatra,Java i les Filipines, però tot i que no s'obtingueren molts detalls per a portar a terme un pla pràctic d'atac, sí que es determinà que la majoria de la població autòctona volia alliberar-se del colonialisme occidental. El 1941, Yamamoto envià Takeo Yoshikawa a Hawaii, per a recollir informació sobre la base naval de Pearl Harbor.

A partir d'informes d'intel·ligència, Kusaka decidí que la flota atacant hauria de seguir una ruta ubicada a 800km al nord de Pearl Harbor i a 800km al sud de Dutch Harbor, perquè a aquelles latituds no estava a l'abast de les patrulles enemigues ni les rutes eren transitades a l'hivern. D'aquesta manera, Kusaka esperava que la flota de portaavions aconseguiria avançar des del nord fins a Pearl Harbor sense ser detectada.

A inicis de 1941, el Rikugun Taii Shigeharu Asaeda va ser enviat a Tailàndia per estudiar la frontera amb Birmània, llavors una colònia britànica. Asaeda determinà que Tailàndia era clau per capturar Birmània, i la seva informació resultà útil per a la posterior invasió de Birmània, que es portà a terme gairebé sense lluita. Posteriorment, el Rikugun Taisa Masanobu Tsuji sobrevolà Malàisia (colònia britànica) el 22 d'octubre i informà de la presència d'importants aeròdroms enemics. Dues divisions, la 5a i la 18a van ser destinades a capturar-los.

Forces japoneses

En total hi havia 405 avions: 360 per a les dues onades d'atacs, 48 per patrulles aèries defensives i 9 caces nocturns per a la primera onada.

La Kido Butai, la flota que hauria d'atacar Pearl Harbor, formada per:

La primera onada havia de fer els atacs primaris, mentre que la segona havia d'acabar amb les tasques pendents. La primera contenia el gruix d'armes per a atacar el vaixells principals, principalment torpedes. S'ordenà a les tripulacions que triessin els objectius més valuosos (principalment els cuirassats o els portaavions) o, si no en trobaven, qualsevol altre vaixell de gran valor (creuers i destructors). Els bombarders en picat havien d'atacar els objectius terrestres. Els caces havien d'atacar i destruir tants avions a terra com fos possible per a assegurar-se que no poguessin enlairar-se per contraatacar els bombarders, especialment els de la primera onada. Quan el combustible dels caces fos baix havien de tornar als portaavions per a tornar a carregar combustible i tornar al combat.

Abans que l'atac comencés, dos avions de reconeixement llançats des de creuers van sobrevolar Oahu per a informar de la composició de la flota enemiga i la seva localització. Quatre avions de reconeixement més van patrullar la zona entre la Kido Butai i Niihau, per tal de prevenir que la flota atacant fos sorpresa en un contraatac.[8]

Submarins

Els submarins de la flota I-16, I-18, I-20, I-22 i I-24 van embarcar cadascun un mini-submarí Tipus A per a portar-lo fins a les aigües d'Oahu.[9] Els 5 mini-submarins van abandonar el Districte Naval de Kure el 25 de novembre de 1941. a les 03:42, el dragamines va veure el periscopi d'un submarí al sud-oest de l'entrada del port i alertà el destructor .[10] El tinent William Outerbridge, comandant del Ward era nou i feia el seu primer comandament, i el seu avís no va ser pres gaire seriosament.[11] Aquest primer submarí probablement aconseguí entrar a Pearl Harbor (seguint les petjades del Condor[11]), però el Ward n'enfonsà un altre a les 06:37.[12][13] Al nord de Ford Island, a un mini-submarí se li escapà el amb el seu primer torpede, i després també fallà en atacar el abans de ser enfonsat a les 08:43.[12]

Un tercer mini-submarí sortí a la superfície en dues ocasions, una a l'entrada del port i l'altra a l'est d'Oahu, on va ser capturar el 8 de desembre.[14] El Kaigun Shōi Kazuo Sakamaki va nedar fins a la costa, on va esdevenir el primer presoner de guerra japonès.[15] El quart submarí va resultar danyat per una càrrega de profunditat i abandonat per la seva tripulació abans de poder disparar els seus torpedes.[16] Finalment, el 1999, una anàlisi de l'Institut Naval dels Estats Units va concloure que potser un mini-submarí va aconseguir disparar amb èxit un torpede contra el . Les forces japoneses van rebre un missatge d'un mini-submarí el 8 de desembre a les 00:41 clamant danys contra un o més grans vaixells de guerra a Pearl Harbor.[17] El destí final d'aquest submarí és desconegut.[18]

La travessia: Escaleu el Mont Niitaka

Ruta de la flota japonesa cap a Pearl Harbor.

El 16 de novembre, la Kido Butai inicià la seva partida, salpant a poc a poc i en grups petits, per trobar-se a la Badia de Tankan, a les Kurils el 22. D'allà salparien el 26, seguint una ruta septentrional per evitar trobades accidentals. En ruta, s'haurien de trobar amb petroliers i carregar combustible a 43º Nord, 170º Est el 3 de desembre. La navegació en aquella zona era molt complicada a l'hivern, i el poc tràfic existent operava més al sud; però la pantalla de destructors d'escorta tenia ordres d'enfonsar qualsevol vaixell que es trobessin, per així mantenir el secret a qualsevol cost. Un cop en mar obert, la flota mantindria un silenci radiofònic absolut, mentre es realitzaven transmissions falses des de la costa japonesa per fer creure als Aliats que la flota encara es trobava en aigües japoneses.[19]

Ja en marxa, Yamamoto envià a Nagumo un missatge en clau: "Niitaka yama nobore" (Escaleu el Mont Niitaka), que significava que l'atac avançava segons el pla previst. El 2 de desembre, Nagumo rebé un missatge que li ordenava obrir un sobre lacrat d'alt secret. A dins hi havia un missatge fatal: "El nostre Imperi ha decidit anar a la guerra contra els Estats Units, la Gran Bretanya i Holanda a inicis de desembre". A més, el missatge fixava la data del 8 de desembre (7 de desembre segons el calendari de Pearl Harbor) per a iniciar l'atac. Davant això, Nagumo informà els seus oficials que l'atac progressava.[20]